Baix de l'escut posa
"Penya Llevantina El Polp.
1972-73".
En valencià, ¿eh? En la temporada 72-73.
En el bar El Polp començà la meua relació en l'alcohol. Als cinc anys. Em pujava en el repeu de l'immensa barra envoltat d'homenots i cridava al cambrer en descaro per a que em posara un tocaet de Terry. Després li'l duya a mon pare a la taula a on estava jugant al truc. Em sentava darrere del rogle i esperava ansiós a que algú diguera:
— Vinga, és hora d'anar-nos-en.
Hora de l'èxode. 300 persones apuraven gots, chatos i terços —alguns bevien el conyac en copes com la de la foto— i cigarros i buidaven en un tres i no res el bar. Els més previsors carregaven puros per a botar-los fòc quan marcara el Llevant —si no marcava en la primera part, l'encenien en el descans, un bon puro és un bon puro—. Quedaven alguns borrachos de llarc recorregut que havien canviat d'escut: el blaugrana pel de González-Byass. El Llevant UD els regalava una excusa immillorable davant de la dòna per a passar la vesprada del dumenge buidant botelles de whisky Dic i berenant entrepans d'embotit i faves.
Un capataç nos repartia en camions i mamprenien un via-crucis a través de les hortes per a aplegar al Nou Estadi. Any 1974.
Hi havia que eixir en temps. Només es podia aparcar en els entradors d'algunes hortes i després, com en una película de Truffaut, es vea el temple granota i les banderes en els mastells en la lluntania i centenars —que en foren milers era utopia, pero per a mi en aquell temps eren centenars de milers— d'ànimes feen equilibris pels màrgens de les séquies fins al teatre dels somis, abduits per una fe insostenible.
El moment d'entrar per a mi era un suplici. No en aquell moment, sino pel recort que tinc ara. Cada major podia entrar a un menor de 8 anys de bades i a les portes de l'estadi hi havia una espècie de rifa de chiquets. Mon pare no em tragué el primer passe fins als 12 anys. Sempre tenia arguments socarrons per a convéncer al de la porta. A mi, clar, em fea una vergonya de morir-me.
— Un poc creixcudet el chiquet, ¿no?
I mon pare:
— Yo no sé que passa en esta generació que en 8 anys pareixen que en tinguen 15. Tira, tira, fill.
Yo en 11 pareixia de 15. Pero a l'any següent tornava a tindre 8 anys.
— Che, pero si precisament, la semana passada celebràrem els 8 anys. Conta-li-ho, fill, conta-li-ho a est home.
Mon pare, ademés d'en bevedor passiu, em convertí en un venedor de fum. I yo, com a bon fill de mon pare, he transmés al meu les mateixes ensenyances. I el meu em promet que farà igual en els seus.
A voltes m'avorria en la plaça de bous que es montava al voltant de la partida de truc. Clar, yo tenia personages favorits, i ensomiava en ser com ells algun dia, capaç de fingir un gesticulari i una prosa audaç i efectiva. Quan no estaven els meus héroes en el barret, m'avorria un poc, perque no entenia ni pruna d'aquell joc de naips. Eixes voltes, fent-me el moixo, me n'anava a la porta de darrere del bar. Les portes de darrere dels bars sempre són fascinants. En el pas dels anys i la meua militància nocturna ho he pogut comprovar pels racons més sordits del Cap i Casal. Encara hui, les fantasies més desbordants, en somis, acontenyen en les portes de darrere.
En la porta de darrere d'El Polp estava l'oficina de la Penya Llevantinista. Allí m'intoxicava en pergamins, fotos mostoses i banderins. En aquella porta de darrere comprenia en la seua plenitut les notes més solemnes del nostre himne: "Prodigues Llevant, l'essència i solera que és fruit d'un net i honorós historial; i hui ferm el teu pas, el gran triumf t'espera, es cobrix de glòria el teu nom immortal". I fòra, recolzats sobre les fronteres hi havia uns grans bastidors de fusta, a on es secaven al sol capellanets, mussoles i polps. D'ahí el nom del bar.
El bar hui existix. Be, existix com eixos espais rehabilitats que han perdut el sentit de la seua existència. En El Polp ha passat com en El Cabanyal, que han quedat els murs i les parets —i d'ací poc ni això— pero per dins estan buits. Tampoc queden secadors de peix —secaeros, diem— en places i carrers. Aquella olor característica del peix secant-se —i que obria la gana a l'hora del vermut— tambe s'ha esvait.
Queda la fe insostenible.
Per tot açò elpolp.blogspot.com
Bar El Polp. Reina, 148. El Cabanyal.
Ara es dina i es sopa be, pero yo sent una pena insondable cada volta que entre. Dels temps gloriosos queda un granota i un escut de fusta en la porta de darrere, damunt de la màquina del tabac. O estava almenys l'última volta que aní.
6 commenti:
Excel.lent.
El nostre Polp era el bar los Checas. Estaba en el solar que aún existe, junto al colegio de el Pilar. Hace poco le escribí a un amigo un texto dedicado en memoria de aquel tugurio, llamado irónicamente El mosca. Copio y pego.
"El bar "Los Checas" era ese antro que había junto al colegio de el Pilar, en el solar que aún existe. Lo derribaron hace dos años aunque como bar dejó de funcionar en torno a 1995. Todo un clásico. Solía ir con mi padre a almorzar cuando no había colegio. Era un local siniestro, pero entrañable. La clientela era variopinta: currantes, estudiantes, yonkis, gitanos. Ya sabes, de todo menos progres.
Según la leyenda, el bar fue bautizado con el apelativo de "el mosca" entre sus más íntimos, mi padre entre ellos. La razón sigue resultándome uno de los momentos cumbres del surrealismo local. Era tanta la mierda y la mugre que sólo había una mosca. Una mosca enorme y desaforada que se comía al resto de ácaros e insectos.
Los aseos, por llamarlos de algún modo, estaban en el corral. Eran los añorados "bujeros". Ya sabes: "a vore si hui la clave dins". Huelga decir que la puntería no era el plato fuerte de la clientela.
Con todo, el momento de gloria del bar "Los Checas" llegó en el verano del 82, en pleno mundial. Seguro que recuerdas el semáforo de Europa y la obligación de pasar "per collons" por Valencia.
En esa texitura, el bar "Los Checas" era parada obligada para muchos incautos. Entre ellos, ni más ni menos, que los infumables Romina Power y Albano que andaban de gira. Fue memorable. Romina Power y Albano en Los Checas. El revuelo fue de órdago, sobre todo porque hubo quien los confundió con Sergio y Estíbaliz. Menos mal que en esas entró el sabut del barrio y deshizo el entuerto. Como testimonio de aquel instante, y hasta que lo cerraron, hubo una foto dedicada de la pareja en una de las paredes del bar. Quizás por eso, cuando se armó todo aquel revuelo con la desaparición de la hija, hubo quién, con toda lucidez, sugirió que quizás la hija de Albano y Romina Power desapareció aquí, en las redes de aquella otra mosca invisible pero real que durante años forjó la leyenda de un barrio. Y por ende de toda la ciudad.
Con el tiempo, el bar los Checas se convirtió en metáfora de ese otro mundo que poco a poco ha desaparecido. Ahí se quedó. Con la foto de la plantilla del VCF de 1977 y la banda sonora de Albano y Romina Power".
anonim es bar Torino
Che que bo!
I Albano y Romina. Mira, son Sergio y Estibaliz. Jajajajaja.
Forlati i Bar Torino, heu descrit amb gran sensibilitat i proximitat aquells anys. Em sembla haver estat en eixos santuaris després de llegir-vos.
Recorde alguns furtius diumenges de futbol i cine, d'anar amb mon tio i el meu germà al camp del Llevant i atravessar tota eixa extensió d'horta. No diferia massa d'algunes passejades (ara ja impossibles pel ciment omnipresent) pels camps i sèquies d'Albal o Sedaví, i m'agradaven.
Ací o en Londres, en El Polp, el Bar Torino o el meu Bar Itàlia del Soho, el futbol no es pot entendre sense l'ètica i estètica dels bars. El que passa és que l'ètica i estètica de la societat actual, dominada per la tirania de la comoditat i de la falsa felicitat permanent que necessàriament desemboca en desengany i crispació, ha arramblat amb tota eixa memòria. L'absència de l'olor del peix secant-se a migdia és una metàfora perfecta. I la fe insostenible no deixa de ser un parany. "Los checas", "El polp" o el vell Mestalla, més enllà de ser refugis on poder resistir, són museus d'una batalla ja perduda.
El bar que aporto a este altar es El Mar Blau. Desde allí, en diferido, cáscaras de cacahuetes en el suelo, "mijets" - benjamines de cubata de JB con coca-cola-, platos de callos, la partida de Sis cents que jugaba mi padre sobre un tapete verde haciendo de pareja de Eutimio el mudo, una mesa de billar en la que me entretenía metiendo una y otra vez la bola blanca (era gratis jugar a eso), vi al Madrid estrellarse una y otra vez contra su obsesión europea. Aquella tarde (cómo olvidar el trayecto desde Jaume I a Lepanto, la luz ámbar de las farolas, el olor del mar, los comercios que empezaban a clausurar su día, el viento en las palmeras del paseo) un grupo de yugoslavos con camiseta a rayas rojas y blancas nos destrozó bajo la nieve. Eran el gran Estrella Roja de Belgrado de Prosineki, Pancev, Savicevic ¿Tambien Belo, vuestro central? Creo recordar que aquel año ganaron la Copa de Europa.
Si no estuviera en el curro, me extendería un poco más sobre ese antro llamado "Mar Blau" y los personajes que lo singlaron, los que naufragaron, los que encontraron su isla. El sitio lo merece. Ya sabéis a qué me refiero.
Diafebusaconstantinoble
Fantàstic. Si no foren estes hores m'hauria baixat al carrer i caminat uns minuts fins arribar al Polp, que està molt prop d'on visc. Potser es podríem pendre unes canyes.
Gràcies per l'enllaç al meu blog i enhorabona pel teu, és molt bo. L'inici de l'anterior entrada -"Siempre me da un poco de vergüenza hablar elogiosamente de un escritor que acabo de descubrir tantos años después de todo. Es como si me hubiese tirado la vida haciendo el capullo"- i esta sencera m'hauria agradat escriure'ls jo.
Posta un commento