Dolor.

(Estàtua en Nova Orleans d'Ignatius J. Reilly, un dels personages de «La conjura dels necis» de John Kennedy Toole).

Dolor. Pain. Mal d'ànima. Saben de qué parle. També parle de pactes en u mateix. Del mal d'ànima de trobar-te'ls incomplits. O pijor, de constatar que no són un bon instrument de navegació.

Pactes per a comportar-te per la vida com has deprés de ton güelo. I saps que qualsevol cosa que ve d'ell és infinitament millor que la que puga vindre del teu net. No tens raons ni arguments per a defendre-ho, pero ho saps. I et comportes aixina per la vida (i això que et pareixien ridículs els poetes romàntics, potser perque te'ls explicà Pedro J. On the rocks) i et confonen. I a on tu poses marcial un respecte (estava buscant-li un adjectiu, com si el terme respecte el necessitara), al teu voltant entenen despreci. I et conhortes pensant que qui es confonga, que l'endulen, que diuen en Chiva.

Pactes per a fer de la constància, virtut. Pero la vida va desfilant davant dels teus nassos i la constància no cotisa a l'alça. A tu mai t'aplega el colp de sòrt que et fa afirmar: "constància, constància, en constància s'aplega a totes bandes". I voldries creure que sí, perque no tens moltes més virtuts.

Pactes per a sentir sense carasseta. Fa temps que abjurares de la resignació, com a estadi subtil de la mentira, que tant desprecies. I decidires, i et refermes en això cada dia, que millor sentir una bala entrant-te pel costat (dolor, pain, mal d'ànima…) que una carícia que t'entra en la galta de gaidó, vergonyosa i vergonyant.

Els he enganyat un poc, perque ni els pactes en u mateix ni la fidelitat cap ad ells no els tries. Són senzillament l'única forma possible que tens de conduir-te per la vida. Pero ya saben: nos agraden les paraules i jugar a enredrar-ho tot.

Aixina i tot, el dolor el sents, en el costat i en la galta.

Be tot açò al cas per dos coses: perque un argentí nomenat Patricio Pron ha guanyat el XXIV Premi Jaén de Novela. I perque acabe de llegir el poema de Vicente Gallego en el mercat de la Comtessa d'Angeville.



No hi ha dolor sense alegria. Hui ha aplegat per correu, 18 dies després del matasagell, una postal de Dubrovnik d'un amic exiliat (un atre…). La caligrafia de Juli (i la de Salva), la visualisació del moment en que la triaven i l'escrivien, i l'emoció que saps que senten d'estar l'u junt a l'atre, les tinc ya penjades en un troç destacat de l'algeps irregular que decora les parets del món que existix més enllà del forrellat de ma casa.



(Ya estava tardant en penjar el Cry Baby de Janis Joplin)