"No es bueno desear demasiado". En est epílec, per boca del pare, es tanca «My family», d'un tal Gregory Vava. Ni de la película, ni del director he conseguit traure res en la xàrcia. Una memorable i emocionant cinta sobre una família d'emigrants mexicans en els Estats Units, una ambiciosa reflexió sobre el paper de la família, sobre les expectatives vitals i sobre els ensomis.
I em pregunte per enèssima volta: quànts productes culturals de cert nivell no tenim a l'abast ni els tindrem mai? No els entra una rampallada en l'escana quan lligen que els grans grups editorials estan controlant a la carrera la distribució de llibres (El País, dissabte passat, punchen ací)? A on acaba esta carrera de fondo cap al pensament únic (caent neocapitalista del món de la cultura —pero també del pensament, clar, de les idees i de tot allò que se'n deriva d'elles?
Be està la cosa. Que "no es bueno desear demasiado".
I "tampoco es bueno" tombar-se a les 24h en el sofà i vore qué fan en Cinemateka. Després no hi ha forma d'alçar el dia.
7 commenti:
No veo una solución más chuli que la de convertirnos en ratas, no sólo de biblioteca, sino tb de filmoteca.Y, aún así, habrá mil cosas que jamás estén a nuestro alcance. Seamos realistas, la cultura, en general, no interesa, y en muchos casos, sólo interesa para "parecer que uno sabe de algo, o sabe algo". Esto viene porque el otro día, deambulando por la Casa del libro, vi un título de una obrita que decía "Lo que debes saber para PARECER cinéfilo", qué triste, por favor...no rompí ese libro en mil pedazos pq me habría tocado pagarlo, que si no...jajajaj. Es una buena muestra de en qué nos estamos convirtiendo: muchos, en querer saber sólo para parecer que saben, y otros,tirados en el sofá viendo diarios visuales de personas ajenas, como el de la tal Patricia...
Saludos POP!
El problema del pensament unic no es que ens escamotege l'acces a eixos suposats milers de productes culturals valuossimims, perduts per als que vivim en les afores de l'imperi com si forem volums de la biblioteca d'Alexandria. Perque, en eixe sentit no estic en absolut d'acord amb voste senyor Forlati. Mai el comu dels mortals ha tingut tant acces a tantes obres -- deixem de parlar de productes culturals, que no es mes que una perifrasi que situa la cultura en l'orbita de la mercaderia-- de tanta qualitat. En eixe sentit, s'ha democratitzat enormement l'acces. I si no pense voste que fa a penes cinquanta anys, ni el seu iaio ni el meu podien ni somiar en llegir tots els llibres que nosaltres hem llegim pel fet de pertanyer a una classe social en la que el simple fet de saber llegir ja era una fita.
El problema es que el pensament unic, precisament per eixa univocitat (quin paraulo!) nomes dona una opcio d'acces a la cultura: la del consum. Ara consumin cultura, molta i de molta qualitat en alguns casos, pero de la mateixa manera que consumim creilles. Les comprem, les deglutim i les caguen a velocitat de vertigen sense que ens deixen massa residu. Es tracta de consumir molta cultura, de la forma mes acritica posible per a nodrir tota la industria creada al seu voltant i al del nostre oci. Perque l'oci i el consum cultural son dos dels grans negoci de les societats postindustrials, com voste ben sap.
Amb la quarta part dels llibres (Pel·licules, discos...) que te al seu abast qualsevol mortal que s'acoste un diumenge a la FNAC, Kant va posar en peu el sistema de pensament sobre el qual ha basat el seu progres la societat occidental. Per tant no es tracta de consumir moltes obres sino de conexeir-les i aixo implica tornar a elles --deixant de costat, a voltes, l'oportunitat d'enfrontar-se a unes altres-- capgirar-les, usar-les, tacar-les i, en definitva fer-les propies per, amb el profit que se'ls puga traure, tractar, sempre modestament, de construir alguna cosa.
No se si ha quedat clar el que vull dir, es molt prompte pel mati. En qualsevol cas, perdo per la parrafada i besades fraternals.
Invisible.
(és pitjor anar a buscar bars a las 24h d´un dilluns, després no hi ha manera d´alçar la setmana)
pel.lícules emocionants no, gràcies. ara ja sé perquè el cine no és lo meu, ay!
(ressacot)
Estupendas reflexiones. Entre usted e Invisible lo han dicho todo: tenemos más información que nunca, pero nuestro conocimiento no esta a la altura de tanta información. Además, como dice Marpop, ahora (y quizá siempre) importa más parecer que ser.
Com s´han dit coses tan interesants i raonables, em toca desparramar: Comtessa, ¿qué fa vosté de bars un dilluns per la nit en lloc de estar, per exemple, brodant-se el seu aixovar?
Angresola
cal anar als bars angresola, fer país
Mire, per ahí m´ha convençut. M´en vaig a un bar.
Angresola
Posta un commento