(Foto: Latteria trotskista de la qual parla Vicè en el seu esplèndit post Settimana fiorentina)En Florència en qualsevol racó et planten una terrassa. Invadixen la calçada en un cadafalet de fusta, li posen una tanca plena de flors penjant i en un metro quadrat instalen un espai adorable per a deixar volar la ment, sense perdre de vista l'allau de sensacions que et despulla la ciutat.
Unes Moretti de 66 cl —¡litrones en elegància, faltaria més!— i l'idea més descabellada cobra entitat, creix, s'apodera i et conduix a pegar-li una volta més a la rosca de la felicitat. Perque la felicitat ya ens havia visitat i havia vingut per a quedar-se. Quan es pert la noció del temps, no deus permetre que dinar —per eixemple— t'arrebate un moment aixina.
Escudelles Moretti —no és per a tirar coets, pero ens sap a glòria—, les paraules de les cambreres et sonen a versos de Dante, la llum s'enfeltrix caprichosa entre els campanars i les pedres… i mires als ulls a Baydal, a Vicè, al Nota i et preguntes si a tu també et brillaran aixina.
Napoli. Esta nit anirem a l'Artemio Franchi a vore guanyar a la Fiore (¡¡¡¡Alé, Forza Viola, alé!!!!) en la bandera del Llevant penjada a l'esquena i demà a passar el dia a Napoli. 7 hores i mija de viage anar i tornar i una fortuna el billet… pero el Capo ha transformat la quimera en proyecte i Baydal és encara més compulsiu ("La vida és l'excés", ai, ai…).
Ya sabeu que Don Vicè mai descansa. I s'afanyà per transmetre la nova als cretins que havien romangut en Valéncia. Sabia que eixe era un pas quasi-decisiu per a transformar el proyecte en realitat.
— M'hauràs de donar el mòvil d'Invisible —em demanà—… Se m'ha esvait.
Li'l done, l'anota, el Nota es queda uns segons pensarós. No la pensa que no la diu; pero li la deixa en safata a Vicè:
— ¿Qué millor que no posar nom? El teléfon de la meua agenda que no té nom correspondrà a Invisible.
Per la via de l'Spada, que tenim a un pas, hem vist passar a Nicolau Maquiavelo, urdint plans, tirant-nos debats damunt de la taula, reinventant la complicitat. Pel dia passeja pels carrers i per la nit torna a fer-se estàtua de pedra que engalana la via dels Uffici. Vicè ho havia avisat, en saludar-lo mentres la torre del Palazzo Vecchio es proyectava sobre els bassals de pluja. "Este tio és molt gran". I tant! Ya veuen vostés quina ciutat i quin viage ens tenia reservats.
(Foto: els directius de la Uefa i de la Fiorentina permeteren, com no podia ser d'una atra forma, que unes hores abans del Fiorentina-Bayern de Champions, la delegació de la Cretina Comèdia inspeccionara l'estat del terreny de joc. No deixen de llegir el sensacional post de Vicent Baydal sobre l'estadi Artemio Franchi).[No demanen cròniques, que em veig incapaç; i ademés els empalagaré a pur d'adjectius. Algunes pinzellades com esta, en tot cas, que em vinguen al cap]
11 commenti:
Croniques ja! Si els seus lectors habitauals hem patit fins ara les seues dosis abusives d'adjectius sense moure una cella, segur que podem aguantar una tangana mes. Aire!!
de categoría el viatge no?
Baydal tingué dos frases mítiques. Una, "la vida és l'excés", i l'altra, coincidint també amb la proposta napolitana "vosaltres feu les coses per a escriure-les, no?".
Gran post.
Anit es va esvair la meua connexió wi-fi quan comentava el seu post anterior. En ell recomanava com a lectura iniciática mafiosa "Medianoche en Sicilia". El de Lirio Abbate i Peter Gómez requereix una tasca de background molt intensa sobre la història de Sicilia en els últims 50 anys.
També anunciava solemnement altra mesura, la més ambiciosa des que soc capo. En un termini no superior als 4 anys, tots els comediants hauran d'escriure i llegir perfectament l'italià. Nyas coca!. A partir del sopar del cinqué aniversari, totes les cretines es desenvoluparan en italià.
Vicè, Baydal i Angresola ja cumplixen els paràmetres. Forlati i Nota es posaran a la feina en breu. No sé a qué esperen els demés.
Estic amb el anònim del principi (¿Invisible, maybe?): volem crònica ja!.
Després que han gaudit de la primera expedició cretinesca fora del país per a enveja dels que ens em quedat ací, damunt voldran deixar-nos sense crònica. Sí, home, sí!!!!!!!!!!!
I que la faça Baydal, prego.
Abraços.
Angresola
Això de Baydal de "vosaltres feu les coses per escriure-les, no?", a banda de que sí, Baydal, és així, m´ha recordat alló tan bó de Luis Miguel Dominguín. La primera vegada que es gità amb Ava Gardner, per lo vist quan ella estava encara -diguem- fumant-se el cigarret, Dominguín començà a vestir-se i aquella li diu: ¿Pero adónde vas? I ell contesta: ¿Qué dónde voy? ¡Pues a contárselo a los amigos!
Angresola
Açò és pur surrealisme: ací tenim als srs. Angresola i Invisible, severament amonestats perque deuen des de fa mesos una crònica cascú, exigint desaforadament una crònica fiorentina ¿de quànt? De 100 pàgines. No voldrien vostés que escriguérem un llibre.
Escolten: donen gràcies que Don Vicè, Baydal i servidor ya hem mostrat pinzellades —ben chules, per cert—. ¡¡¡I trenquen mà vostés també per a reparar l'agravi en que vivim immersos!!!
Proponc plantar forca el divendres de vesprada en la plaça del Mercat i castigar com mereixen a estos insurrectes.
En la pancha ben plena, això sí.
I faig costat al cent per cent a la proposta de Don Vicè: l'italiano é facile e divertente. Ademés serà apassionant, en tant com ens agrada la filologia als valencians: italià stàndard, toscà, sicilià, napolità?
Strazzera: De categoria!!!!
Ale, aquí dando envidia!
Diga que sí, amoneste sr Forlati, que tipo de "familia" sería esta, sin amonestaciones ni amenazas, aunque es usted un poco blando para el cargo que obstenta, meta caña!
Oiga, un beso
No es queixen que ja tenen crònica. De fets i no de sensacions, perquè allò viscut és intransmissible per a un servidor. He hagut de limitar-me a narrar molt per damunt, però almenys podran saber què hem fet durant la settimana fiorentina.
I les coses no es fan per escriure-les, home. Es fan per viure-les!!
D´acord, Baydal. Però -almenys al meu parer- les coses que es viuen no tenen millor recreació (i amb voluntat de permanència, per curta que siga) que escriure-les o llegir-les.
Abraços.
Angresola
Ben al contrari, senyor Angresola, crec que només les coses viscudes tenen una literaturització digna i realment viva (a no ser que sigues un geni, però els genis normalment ho són perquè es limiten a transmetre magistralment coses viscudes). En esta ocasió em pose al costat de Forlati i Nota en la discussió que vam mantindre al Pizzaiuolo: no cal saber de literatura per a viure al màxim i ser feliç (i encara que sàpigues de literatura es pot viure al màxim i ser feliç sense literaturitzar). Ara bé, si algun de nosaltres té la capacitat de literaturitzar, doncs millor que millor, perquè sabrà transmetre eixa felicitat i podrà crear una cadena comuna de coneixement i sentiments, com ara... (posen els seus autors favorits, d'Estellés a González).
Eixe era jo, evidentment, que estic pillant una paranoia amb tant de blog...
Posta un commento