Eres una puta.

L'Euromed travessa Cap Roig i ya s'ataülla Valéncia, pero no es veu. La llum canvia el seu to, es fa salobre. O són pot ser els ulls entelats. Apunta el Maestrat, ancestral. Ulldecona i el tren enfila en recte cara a la mar. La llum se n'entra entre uns tossals i mostra paradisíaques les plages vèrgens entre Vinaròs i Benicarló. Llavors entens que per entre les cimeretes dentades que has deixat arrere —i el jorn naixent— s’endevinava el caixer del Sénia. Núvols taronja i rojos aguaiten des de les talayes la rosada que encara dibuixa una pàtina de matinada als hòmens rústics i a les bésties de càrrega. Sant Mateu, la Tinença, Sant Rafel del Riu, en el seu subtil pas fronterer, Morella i Herbeset, Torre Miró, Càlig, Alcalà. Sents la presència, esbosses la teua particular cartografia sentimental.

La serralada retallada en l'horisó ensomia el perfil del mapa d’un país en descomposició i que, no obstant, s’ensenyoreja cada matí com si la mar i el trenc d’alba s’hagueren fet per a abillar-lo. És la Serra d'Irta. Un país menut, incomprés, amat, immens: Valéncia. Ahir preníem té, teorisant-lo en la Rambla del Raval. Incomprés, condenadament incomprés. I amat. També condenadament. Serra d'Irta, metàfora agrest, perfil, paradís.

Tarongers, el dia ya s'ha fet l'amo. Dorc. Ensomie. Valéncia lliure. Tan llunt. Cap i Casal.

Desperte. Valéncia i misèries. ¿Qué tens Valéncia, que sempre em reinventes l'ensomi? Amant puta, esquiva i buscaraons. Valéncia eres una puta canta Arthur Caravan. No em dones més que mala vida… I soc condenadament teu.