It was a very good year

Entre 1405 i 1433 l'almirant chinenc Zheng He navegà més de 40.000 milles —40 i tres zeros, poca tonteria— per a obrir vies comercials per tot l'Oceà Índic, la Mar Aràbiga i la Roja, arribant fins a la costa Swahili. La flota constava d'uns 350 barcos i 30.000 marins. Una autèntica ciutat surant. No exisita el Canal de Sueç i no obstant encara queda gent que ha sentit dir que un matí no va eixir el sol, com acostumava, en la Mar del Cabanyal. Alçaren la vista i a contrallum veren el perfil de Zheng en l'horiso al front de la nau capitana. Diu la tradició que uns peixcadors s'acostaren a la ciutat surant de Zheng, encuriosits pel fenòmen nàutic-astrològic i que l'almirant els obsequià a canvi de canyamel en unes caixes de taronges de la China i uns saquets d'arròs bomba. Eixe fon el dia D en l'història de la gastronomia valenciana. En tornar a la plaja els cabanyalers, enlluernats per l'elèctric color d'aquelles boles diabòliques, començaren a pegar patades a les taronges allí mateix, en La Plageta, inventaren el fútbol i fundaren el Llevant FC. Tractaren de convéncer als del Cap i Casal per a que montaren un club contra el que jugar pero estos els digueren que havien perdut la chaveta… Avorrits de jugar entre ells abandonaren aquell joc i el Llevant FC hagué d'esperar 5 segles llarcs per a refundar-se en 1909.

Es tracta d'una de les tres odissees de l'història, a banda de la de Shackleton i l'Endeavour per l'Antàrtida i de la clàssica d'Ulisses. Qui no s'ho vullga creure —que hòmens de poca fe n'hi ha en totes bandes— se'n pot vindre demà en mi al el Museu Marítim de Barcelona —un espai que ha escapat fins al moment a la febra dissenyística de la ciutat— a vore l'exposició sobre el chino éste.

Com chinos eren els que estaven al càrrec d'un bufet japo-argentí hui al migdia. Molt de japo-argentí, pero al final de la correguda (o de l'escapada, per si algú es queixa de que abuse de l'expressió) els chinos estan en tot. Orgies n'hi ha moltes. ¿Qué els tinc que contar a vostés, que són una colla de calents i calentes? La de hui ha segut gastronòmica. Ho havia avisat R, quan l'he vist desfilar en dotzenes de plats cap a la taula i el seu argument ha segut dels que posar com a divisa:

— Escolta, quan nos bufem, sabem que després tindrem una ressaca per a morir i ho fem ¿no? ¿Per qué és açò diferent? Anem a fartar com a sangoneres i ya vindran després el patir, la digestió, el malestar i el bicarbonat…

Un argument irrebatible. La memòria és un aliat dels hedonistes. Nos enrecordem del goig. ¿Qui recorda les ressaques i el bicarbonat? Clar, m'ha vingut al cap la divisa fiorentina de Baydal: "La vida vol excés". Avanti tota:

Dotzenes de varietats de sushi, sopa de miso, tofu, parga i verdures a la plancha, clòchines, llangostins, peixet, ostres sense perla, espaguettis i arròs, polp, carpaccio, carchofes, sepionets… i a punt de redolar algú ha comentat (pot ser he segut yo, tenia massa sanc treballant en l'estòmec): "I si per a tancar tastem la carn". I proposta aplaudida de forma unànim: vacío, entranya, llomello… ¿I no demanarem alguna cosa dolceta per a allaugerar? Gelatina, lichis, gelats, pichis, dolç de llet, chichis, mantecaos chinos, pichichis, gooooooooooooool! Hem eixit del bar en una tancada ovació per part del respectable, saludant des del centre del camp, canviant camisoles…

El café no entrava en el menú i ademés no deixaven fumar. 10 euros el menú-bufet i males cares dels cambrers. Sense dubte la nostra és una d'eixes taules que no els ixen rendables als dels menús-bufet. Redolant i tropessant hem buscat un café de fumadors i hem posat cloenda a la bacanal grastronòmica.  Ya ni nos enrecordàvem de la platada de navaixes que nos havíem empapussat en un baret de la Boqueria una horeta abans de dinar. Per a fer boca. Un boca a boca és lo que començàvem a necessitar en alçar-nos del café. Com per a recordar-nos-en de les navaixes. I encara com som gent del bla-bla-bla, que despistem als budells en l'oratòria, que si no…

Pero hem suat el dinar, ¿eh? Que haurem fet més de 15 kilòmetros acaminant per senderes i voreres, cervessejant i deixant-me refrescar —els contertulis m'han abandonat— per una plovisnadeta agradable, que caïa sobre els tendals del Mercat de Sant Antoni, al ritme del Amor brujo de Manuel de Falla. De tant en tant passava gent movent el cap i els peus al ritme de les gotes. M'he enjugassat en una chiqueta que dansava en unes sabatetes negres, com de ballarina, en estreles platejades. He mirat al cel i he caigut que ya era nit tancada. Sense estreles més enllà de les teulades. 

Em resistia a que s'acabara el jorn i me n'he entrat, de camí a casa, al Bar Ramon a fer-me l'última cervessa, quasi tan agradable com la primera del dia. Abans d'entrar encara he telefonejat a Bar Torino per a anunciar-li que havia cagat en el comú de La Central del Ravel, dic del Raval, mentres tararejavant el Amunt Valéncia. Estaven posant al gran Sinatra. No en el comú; en el Bar Ramon. En eixe moment, pletòric de felicitat, no en el comú, en el bar Ramon, observant els rostres patilluts que m'envoltaven, he pensat en tots vostés i llavors ha començat a sonar el seu It was a very good year.

(Dibuix de Hongnian Zhang. Es pot vore part de la seua obra en www.zhangwoolley.com)