Forns

La cabalística —de la que no tinc ni p. idea, per cert— té coses curioses. Han segut dies de celebració. El 29 fon el natalici de la meua benvolguda Mercedetes, el 31 el primer aniversari de la Cretina Comèdia, el 3 el tercer aniversari de la meua particular vida conjugal, el 4 el natalici de la meua Lou, que demà estarà camí de Nàpols —sí, sí, Nàpols, ai las!— i el 5, hui ya, la data inaugural del festeig de mon frère en la costella que el sosté, guanyant-se el cel cada dia… I yo, miserable, sense fer ni un embolcall.

Més enllà de la confraternitat i de que qualsevol dia és bo per a pensar en algú i fer-li un regal, sense data ni motiu exculpatori, porte dos dies un tant commocionat pels regals que m'han caigut des d'ahir… ¡a mi!: un còmic maravellós del que parlaré en pròxims dies i dels que no els desvele ni el nom; una emotiva conversació després de dinar; el llibre Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada de Santi Vallés, abans de sopar. I este text increïble, que m'han regalat esta vesprada, que he llegit fa no res i que vullc compartir en tots vostés:

És d'Albert Forns (Granollers, 1982).

"Recordant el sopar d’avui sota el nostre palmerar d’interior pensava que no hi ha majúscules ni minúscules sinó això, aquest parlar sense armadures ni escuts ni llances, aquest abraçar-se nus a la platja primera de Formentera o en un revolt de la riera o al passeig del primer dia o a tocar de casa teva, fa uns minuts, abraçades punt i final, resum de tot, davalla el teló i l’etern mig segon de tensió abans de la riuada d’aplaudiments i biens i bravos d’euforia. Tan sols hi ha això, aquest naufragar plegats, aquest patir i aquest enfonsar-se i aquest nedar amb força cap enlloc, enmig del no-res del tot, aquest abandonar-nos als laberints de la raó i la literatura i els límits humans i la memòria i l’holocaust, com si la resta no importés perquè no importa, i el teu Canetti i Bolaño i Magris i Vila-Matas i tota aquesta sèrie de coses que només ens preocupen a nosaltres i que són el que veritablement em signifiquen, molt més que les abraçades flonges i les converses buides que compro a granel, molt més que aquest “no és això noi, no és això” que m’omple els dies perquè no sé dir que no i em crec això que els amics són per sempre i seleccionar-los és lleig i et fa acabar sol i vinga a dir “si a tot” i vinga a assentir i a empassar-me, a autodigerir-me i banyar-me en sucs gàstrics i vinga a podrir-me per dins i vinga a ni adonar-vos-en. Pensava en això i en el poc que sabem del cert en aquesta vida els que som una mica lúcids i encara no hem caigut a l’embruix del soma i la hipoteca i en que tu ets una d’aquestes poques certeses que tinc, una de les poques fustes identificades d’aquesta balsa que em sosté, pal que duu el teu nom i al que m’aferro en la travesia pel desert de la pluja. I hi ets i m’orbites i quan tu vas jo vinc i quan tu vens jo me’n vaig i mentrestant gasto les hores sota el paraigües, desfullant margarites que sempre acaben en no i desfent-me de presències que creia imprescindibles, llençant lastre i esborrant noms de la llista, traient tresos i asos i onzes i comodins de la base del castell de cartes i comprovant que no es desmunta, que efectivament quan m’explico amb menys gent m’entenc millor, que aquell que s’explica amb massa paraules, aquell que es compon en puzzle de massa peces o demana massa cartes al crupier en el fons és que no en té cap que valgui la pena".

No sé qué trobaran vostés, pero és un d'eixos texts que mataries per haver escrit tu. I conste que fins fa no res d'este chiquet —26 anys, cabró!— no em sonava més que el nom.

*
Més Murakami. Precísament la mateixa persona que em va recomanar a l'autor em digué que Kafka en la orilla era densa pero sublim, com apunta Molins en un comment del post anterior. Potser algun dia.

(foto: Formentera)