Absència

Absència. Paraula entranyable, que s'enjugassa en els llavis abans de fer-se fonemes. Paraula maltractada per l'us llacrimògen i pel papanatisme sentimentaloide. Absència evoca memòria, enyor, nostàlgia. Absència, memòria, enyor, nostàlgia existixen en la mida en que la matèria objecte d'elles ens ha marcat fondament, ens ha omplit, ens ha dur a créixer, ens ha fet creure. I en la mida en que perviu de forma sòlida, ferma, arrelada…

No. No m'entristix l'absència. Més que quan és definitiva. I en eixe cas, en no tindre remei, més val que assumim pronte que millor el laconisme que la tristor, que acceptem l'objecte de l'absència com a una part ya indissoluble de nosatres, que ens re-crea i que passa a viure en nós.

Pero a la temporal no li veig més que coses bones. Si s'enquista i es fa perenne és perque aixina havia de ser. I si no, quina alegria ensomiar el reencontre i viure'l.

Alce un brindis per l'absència. I pels que fem cult d'ella. Qué frívols i supèrfols seríem si no acaronarem les absències, si no les evocàrem en alegria.

(I tot açò ve al cas perque pensava escriure sobre la meua absència últimament de l'univers de la blogosfera: en 18 dies de març només he actualisat 4 voltes i he llegit molt menys de lo que haguera volgut. Pero d'açò escriure un atre dia. O ya no. Quin rollo, ara que pense)