Amundsen, l'últim viking.

"En algunos aspectos el Hardangervidda es tan colosal como la Antártida. Como mínimo, es salvaje y desprotegido y no admite bromas: una tierra abierta, deprovista de árboles, azotada por el viento y punteada de montículos. En invierno es un desierto por donde discurre la nieve".

En 1893, Hardangervidda, una de tantes inhòspites regions de Noruega, al sur de Turtagro, a on tenim a la Comtessa d'Angeville (1), no havia segut explorada mai en hivern. Urdahl, Holst y Amundsen tractaren de creuar-la sancera sense èxit aquell any. A Amundsen se li havia clavat entre cella i cella convertir-se en una celebritat en l'exploració dels pols i no repararia en afanys. Cabut com ell a soles, va formar-se a les braves per a lo que estava per vindre. Semanes en regions inhòspites de Noruega, aillat del món sense més ajuda que uns esquís artesanals i el seu corage o embarcant-se en barcos foquers que anaven a l'Àrtic…

Una fita èpica darrere d'una atra. En 1898, el 26 de giner, "probablemente fuera el primer hombre que esquiaba en la tierra firme de la Antártida. Si le apetecía podía argumentar que había adquirido derechos sobre el Polo Sur". En eixa mateixa expedició alguns oficials feren magancha per a —contra l'opinió de la tripulació— ser els primers humans que hivernaven en l'Antàrtida. Alguns ho pagaren en la vida, uns atres enfolliren després de mesos sense vore la llum del sol, en el lloc més inhòspit i gèlit del planeta. Per a Amundsen només fon un escaló més en el seu aprenentage per a lo que estava per vindre: la conquista del Pol Sur.

A voltes, amics, utilisem el terme èpica en certa llaugerea. I no és que em parega malament que nos recreem en les nostres èpiques quotidianes. Ni molt menys. Pero no està de més constatar que els sers humans, i especialment els urbanites d'Occident, nos hem convertit en una colla de cagonets. Em venen ara al cap aquelles paraules d'Ibn Haldun (cite de memòria): "Els àraps del desert tenen el cos magre i fort, perque aixina ho condiciona la naturalea i no tenen atra forma de sobreviure. Conquisten en facilitat les ciutats. S'instalen en elles i a les tres generacions uns atres berebers els conquisten ad ells. Perque tres generacions és lo que tarden en degenerar-se pels hàbits i les comoditats de les ciutats. I aixina transcorre l'història del Magreb".

Per això sempre que puc m'escape en la bicicleta, a vore la mar, a algun lloc a on estigam ella i yo a soles. Especialment si fa mal orage. Aixina és com tracte de no oblidar d'a on vinc i a on vullc anar.

El último lugar de la tierra. La carrera de Robert Scott y Roald Amundsen hacia el Polo Sur (1979, The Last Place on Earth. Scott and Amundsen's Race to the South Pole).
Roland Huntford.
Peninsula / Altaïr, 2002. 800 pàgines.

(1) Estes llínies van per vosté, Comtessa, que ha eixercit la més gran de les valenties. La d'encarar-se a u mateix per a corregir i créixer. Només com un escaló —com Amundsen— per a lo que està per vindre… (Espere haver-me guanyat en estes llínies un passeget en el seu barco, quan el tinga, que el tindrà, jejeje).