Llustre d'estiu

Adeu estiu! Acurta el jorn i minva el sol que atempera l'aigua de la piscina. S'aigualix l'ilusió infantil d'anar tot el dia fet un Orzowai, descalç o en chancles i en un banyadoret que igual aprofita per l'esnòrquel que per al vemut. L'estiu retroba l'infància, és un parc temàtic estacional que et torna a l'ilusió del primitivisme, de la fluidea natural de les coses, de la comunió entre el cos i la naturalea, de les paraules pausades i frívoles, d'entendrir-se compartint en aquells a qui no busques de normal, pero que et fan sentir, en la seua senzillea, la trascendència de que passes i deixes calcigada.

S'ha acabat fins a l'any que ve i ho saps i estàs taciturn els últims dies, volent que passen apressa i que els pins i les garroferes i els gats salvages deixen de mirar-te trist.

S'ha acabat i ve el cru moment en que es fan sucre cremat els espillismes que t'havien omplit l'ànima d'efímeres esperances —i tot era l'estiu!—, perque no has deprés encara a dosificar-te i t'agrada enjugassar-te vivint-ho tot com si s'acabara el món. Eres aixina, ho saps i també saps que no vas a canviar… ni vols.

Sucre cremat, encimerant l'enèssim ensomi vixcut. Escriure té açò sobretot. Apressar els ensomis vixcuts i omplir el saquet de la vida per a continuar creent i vivint com si s'acabara el món.

I per supost se t'ha passat el temps i no has fet el miler de coses que havies deixat pendents per a quan tingueres temps, per a quan tingueres calma, perque sempre, en cada chicoteta decisió, has optat per la galvana i l'estranya, insòlita i abellidora sensació de no ser amo del teu destí, per uns dies.

La tornada de l'estiu pot ser perillosa. Podries caure en la tentació de no equilibrar els platerets de la romana, de perdre la perspectiva i no valorar tot allò que també fas quan no estàs de vacança. Podries convéncer-te fàcilment de que només estàs predestinat per a les gran troballes i els grans plaers. I seria un eixercici de vanitat intolerable i perniciós.

Tornar a les rutines és també recuperar les mirades honestes, els abraços sincers, les paraules fermes, les tristors contingudes i tot allò que et fa home la resta de l'any, a culleradetes. Torna el temps de sentir l'immensa alegria de retrobar-te en aquells que et compartixen més enllà de la xauxa (que també), de compartir ilusions i l'idealisme sempre fitant l'aspror i lo agredolç.

I sobretot de desijar que la nova temporada retorne el llustre als ulls d'aquells que vols i que el pergueren pels esculls que ens va posant la vida. Sobretot açò. Catarsis, redenció i ànims immensos per a tots aquells que pergueren el llustre.

Llustre en els ulls per a tots, amics i germans. Que la llum del sol estiuenc ens pervixca en les ninetes dels ulls com a poc fins a la pròxima primavera.

(Foto: Cala de l'Andragó. Moraira. Foto d'internet d'un tal Cogorzón).