Ànsia.

Giner de 1988. Wellington, Nova Zelanda. Els carrers són tan distints als de l'enforfoguida Valéncia. Amples, arborats, de cases baixes i en jardí, obertes i plenes de finestres al món. Matinada i llums enceses. Sonen 1963 de New Order i l'aldarull de la jovenalla bufant-se en la primera planta d'una de les cases.

18 anys. Les nostres ments també eren amples, plenes de finestres al món… i de pardals. Sempre està be en moments com éste tindre al costat ad algú més tirat avant que tu i que et permet passar la vergonyeta en la retaguarda.

Toquem al timbre de la casa. El valent convenç fàcilment a l'amfitrió de que el nostre exotisme llatí animarà —més encara— la festa i franquegem la porta. Són generosos i oberts. En qüestió de minuts ens posem al nivell etílic que inunda la casa i cobra vida el políglota Forlati, revelant-se com un pragmàtic parlant d'anglés: No, no, i'm not spanish, i'm valencian. I like very much New Zealand, and New Order. I dancing very much the songs of New Order in Valéncia. You are very pretty…

I m'entra un apretonet. The toilet, please. Un comú maravellós i minimal. En les parets blanques esguitades d'alguns còdics de barres. I dalt de la tassa un cartell de Joy Division que mai havia vist. Mentres aprete pense en furtar-lo, en la very pretty i en qué òsties faig en les antípodes de Valéncia.


Quan ixc els meus amics volen anar-se'n. No els agrada la música i les chicones són difícils. Tenen ànsia per posar-la en calent. M'indigne. Yo no. Només estava jugant i ademés m'agraden les chicones difícils. És una festa maravellosa plena de gent divertida i la música és collonuda. Em quede. Els desconeguts s'alegren i m'acullen amorosidament. Mija hora després em done conte que m'he enganyat. No saben beure, comença a caure gent en el fege rebentat pels sofans, ve la polícia, s'apaga la música, s'apaguen les llum, s'alça la sessió.

Afortunadament (quasi) sempre existix algú més perdulari que tu. Els dos més Chinaski de la casa agafen unes llandes de cervesa, em pugen a un coche i se m'emporten de volta i revolta pels afters de Wellington —afters és un dir, els pocs llocs que queden oberts després de les 2—. Els pregunte si puc agarrar el whisqui. I tant!

Soc el més jove de l'antro. Un antro sòrdit, pero no massa. Es mesclen tots els golfos de la ciutat, sense atendre a classes socials. No tinc pasta. Els Chinaski em conviden i em presenten a més gent. Una pel-roja d'uns 30 anys, naixcuda en París, ve cap a mi des de l'atra punta, em diu que estan a punt de tancar-se el pub i la nit, pero que en sa casa continua la festa. L'alcohol m'ha debilitat la voluntat i el criteri, pero no el poliglotisme. Ara charre en francés. Pels colzes. M'ix més fàcil que l'anglés. Em deixe dur.

M'ha enganyat. No hi ha festa. Mentres està rodant la clau de sa casa, em prega silenci en el dit índex i, mesurant les passes, em du de la mà a la seua habitació. Ara entenc de quina festa parlava. Tinc vèrtic. Veig que el peu de marbre d'una lampareta és més gros que el cul d'un morter. Pot ser un arma, si les coses venen mal donades. Tinc vèrtic pero no ànsia. I por. La justa. A quin sant se me'n du al llit una chicona com aquella? Per qué? Per a qué? Per qué yo? I en la casa hi ha algú més. ¿Apareixerà en qualsevol moment el seu home en l'escopeta? ¿Està permesa la possessió d'armes en NZ?

Por? De qué? Qué em llevaran? No tinc res. Més que la vida, la cadeneta d'or que em feu mon pare quan naixqué i que sempre porte al coll i la por, que segur que no me la lleven.

En un arrebat de lluidea decidixc explorar el camp de batalla. La toilette, s'il vous plait? La parisina ha començat a despullar-se. Està com un tren. Al final del corredor està el saló, després el jardí i fòra la toilette. M'avisa que no he d'encendre llums ni fer soroll. El corredor és llarc i fosc. En el saló hi ha dos maromos dormint en dos sofans i una televisió encesa sense veu. Un ronca, l'atre no. Passe de puntetes, pregant al cel que no es desperten.

Pixe ampla i llargament. Podria botar la tanca del jardí fàcilment. Podria tornar a l'habitació i quedar-me. O fer-ho i despedir-me, com un cavaller que soc. No tinc ànsia. ¿Qué òsties faig en les antípodes de Valéncia?