Buscar, deixar-se trobar…

Mogwai ::: Auto Rock
Cargado por naRco666. - Videos de música, entrevistas a los artistas, conciertos y más.

Potser deixar de buscar siga un signe de maurea. Potser ho siga de vellea. Potser de decadència. O de cansanci. ¿Qué busquem? ¿Trobar i deixar de buscar? ¿Buscar eternament? ¿Port d'aplegada o travessia? (On the road, Kerouac). ¿A on està el punt en que deixem de buscar i ens dediquem a fruir? ¿O ya ens hem acostumat tant a buscar que l'únic plaer està precísament en buscar? Potser la decadència estiga en haver trobar ya massa coses que t'ancoren al món de forma ferma i que et lleven les ganes de trobar-ne més. O és la maurea. Ves a saber.

Buscar. Hi ha matissos interessants en açò del buscar, com en tot. A on posem buscar podria entendre's perfectament estar preparat per a trobar. Hi ha un matís d'actitut. Activa o passiva. Buscar les coses o deixar-se trobar per elles.

Buscar o deixar-nos trobar… quines coses? per quines coses? Les bàsiques i elementals, comunes a tots els mortals: la felicitat… o l'absència de dolor. I a partir d'ací cascú sabrà qué el fa feliç.

"Nova York és una ciutat a on tots venen a complir els seus ensomis". Ho he escoltat fa un moment… pero ho hem escoltat moltes voltes. Les ciutats —algunes— com a estímul per a complir ensomis, per a buscar i trobar. A sovint parlem també de cóm les ciutats contribuixen de forma decisiva a fer-nos més o menys feliços. I miren que no m'ho acabe de creure del tot. Cert és que hi ha ciutats que tenen una ànima que tot ho envisca i que s'adapten millor o pijor a les nostres formes d'entendre la felicitat. Pero els confesse que esta classe de conversa sobre l'equació ciutat-grau de felicitat ha acabat per avorrir-me.

Perque les ciutats les fem nosatres. Les fem en el moment de les nostres vides en que les habitem, les fem en les nostres actituts, les fem en la nostra predisposició. Les idealisem si nos han fet feliços, sense donar-nos massa conte que el nostre "instant" i la nostra mirada ha segut determinant. Les denigrem per lo mateix.

Tots els móns estan en este món. Tots els móns estan en esta ciutat. Tots els móns estan en esta habitació. I tot depén de la mirada i l'actitut del qui l'habita.

Potser he deixat de buscar (per maurea, vellea, cansanci, decadència…) i em desmotiva especialment la possibilitat de vagarejar pel món (de fer turisme ya ni parlem). A sovint quan estic en una atra ciutat, imaginant cóm seria allí la meua vida, m'assalta la perea i la nostàlgia dels sofà o dels llançols desfets i de tots els món que encara tinc per descobrir i que trobe cada dia sense moure'm d'allí. I, com a molt, ensomie en la coberta d'un barco, eixa dimensió (per a mi) perfecta i equilibrada entre lo que em sugerix el món exterior i l'interior.

I un atre equilibri precís i decisiu: el que s'establix entre lo que hem trobat i lo que estem disposts a que nos trobe a nosatres. Perque ni el temps ni l'espai són illimitats.

(Acabe de rellegir-ho i ¡senyors, quina filosofada de pandereta que s'ha marcat servidor! Pero saben qué? Vaig a penjar una cançó ben chula que em va TROBAR fa uns mesos i que no em lleve del cap i aixina almenys actualise açò, fent-los el post un poc més digerible).