El temps elàstic

El temps és de lo més elàstic. Ya saben, Einstein, el relativisme i tot allò. Res de nou.

• L'atre dia se'm desbaratà la nevera. Evidentment no tinc ni idea d'ón parava la factura, pero telefoní al servici tècnic i em preguntaren ¿quànt de temps la té? Uf, no sé, pot ser un any i mig, provablement no tant. Llavors, no hi ha problema. La cobrix la garantia, pero necessitem la factura. I en la tenda em feren un duplicat. Fea 4 anys i mig que l'havia comprada.

• Segur que els ha passat que fa tres dies que no has vist ad algú i quan repares i et poses a pensar fa dos hores que vos heu despedit.

• O al revés, que tens la sensació d'haver-te fet un chocolate en churros —no hi havia bunyols, arg, Valéncia està perdent-se sancera, de cap a peus; no queda res sagrat— en Santa Caterina i han segut quinze minuts i quan estàs tornant a casa mires el rellonge i han passat tres hores.

El temps és tan elàstic com l'intensitat d'una presència o una absència. Aisss.

Fugint de l'aspror del post anterior, 2009 ha segut, personalment, un any intens, ben intens en molts aspectes. Començà intens, acaba intens i ha segut intens per tot el mig. Un any de fondes permutes en tot allò de les presències i les absències, perque desgraciadament el temps és elàstic pero no nosatres. Ni ho som ni tenim el dò de l'ubicuitat, ni podem estar en totes i a totes. Triar sempre és dramàtic. I més, si trien les circumstàncies per tu. A voltes, en tot cas, és precís i saludable que trien les circumstàncies.

Veig en perspectiva i en un punt de saudade les absències i em dolen. Per més que les presències hagen segut commovedores.

A totes les absències, més o menys resignades, a tots els que vullc i he desatés, en major o menor mida, enguany, dedique en públic este pensament. Perque en privat sempre els tinc presents. Ells saben de sobra qui són. I si no ho saben o ho dubten, és que no són.

(Vídeo Into the white dels Pixies. La cançó no té desperdici. Tampoc Kim Deal, mit eròtico-guitarrer sense parangó. Especialment des d'aquell concert en Arena, fa molts anys, en que la sala es quedà en silenci entre cançó i cançó i vaig cridar Hey, con un posés des de la tercera fila i Kim en va senyalar en la pua, em va somriure i feu Hey i començà a tocar-la. I de postre: les Breeders, en Kim també al capdavant. L'eròtica de la guitarra que posà en solfa l'immens Hendrix, supose).