Memòria i no nostàlgia.

Hi ha diverses formes eficaces de conservar la pròpia memòria, no necessariament excloents unes de les atres. Estes en són algunes que poden funcionar:

1) Guardar tickets, entrades, notes, fotos de forma caòtica i casual, tancar-les en caixes i de tant en tant fer-se el propòsit d'ordenar-les. Pronte et dones conte que el propòsit et llevarà massa temps. L'abandones i senzillament t'enjugasses revisant els símbols que et retrauen històries que creïes oblidades de tu mateix. És un pràctic eixercici per a vore's u mateix en perspectiva.

2) Consignar, lliterària o notarialment, sensacions especials que et recorren l'espinaç i t'aborronen la pell. Guardar-les, publicar-les o deixar-les caure en les caixes del punt 1.

3) Tindre amics de llarc recorregut en els quals, a més de generar nous espais comuns, ne compartixes els del passat.

Preservar la memòria no és un llast nostàlgic que va omplint-nos la vida i la casa de caixes. És un instrument ideal per a visualisar-se u mateix en la perspectiva del seu temps vixcut i per a valorar justament cada vivència del present, lo que permet, ademés, viure'l en una intensitat creixent… I açò és igual per al dolor que per al plaer. Oblidar el passat és injust en els qui estigueren i no estan —i nos feren sentir—, és injust en els qui han aparegut i estan —perque no valorar-los tenint present als primers podria dur-nos a un joc d'artifici i lloança empobridor per ad ells, i patètic, si m'ho permeten—; i sobretot és injust per a u mateix, que es pert el seu propi solage a l'hora d'escriure el present.

Un eixemple molt ilustratiu de tot açò, per les dos cares de la moneda:

Cara: Mai he segut tan feliç és una afirmació que té un immens valor si la fa algú que té ben present el seu passat i un escassíssim valor si qui la fa viu al dia i oblida el passat.

Creu: Em sent més desgraciat que en la vida és una afirmació altament preocupant si la fa Funes el memorioso i podria ser poc rellevant en boca d'un desmemoriat. 

Memory de Barbra Streisand: