Resistència és una paraula d'arbitràries reminiscències. No és una paraula que em faça goig posar en els meus llavis. Pero hui no n'he trobat una millor per a encapçalar este post.
El meu és un carrer silenciós, un carrer calmós i poc transitat de poble. A les huit i mija cada dia òbric la porta en pijama i aguaite quin dia fa. En primavera a eixes hores el sol ya entra vertical a través de les cases baixes. A sovint passa algun veí matiner i nos donem el bon dia. Després m'assente en el sofà i prenc el desdejuni. Suc de taronja i un torró de viena Meibel, dels que anunciaven en el camp del Llevant quan era menut ("Hay turróóóóón de Viena"). O un got de llet i pa torrat en manteca. Hui bresquilla en almíbar. Segons faça el dia. Entre el carrer i el sofà hi ha una vetusta porta de més de cent anys plena de clavills que tapí fa temps en precint de color carn, per a dissimular la seua fragilitat. Mentres desdejune sent les charrades de les mares i els chiquets que van a escola.
El Cabanyal és un poble, pero administrativament es tracta de la ciutat de Valéncia. Estem en 2008 i no és una quimera lo que aconteny, és cert: molts chiquets van endormiscats parlant en valencià en les seues mares.
En fets com eixe subjau tota la meua esperança en un poble que encara mostra alguns signes de la seua resistència a desaparéixer. A pesar de tot. La resta del dia, generalment, està trufada d'anècdotes quotidianes que delaten tot lo contrari.
Encara són les 9 i mija i tinc intacta l'esperança.
(Foto Llonja de Valéncia)
7 commenti:
Traspaso mi comentario del otro post a este......
Di que sí!, que la Mari Espe, es lo último que se pierde.
Que suerte la tuya, mi desayuno que por cierto ya lo he olvidado, debe andar por los pies, ha estado rodeado de buena gente: promotores, bancos, curas que vienen a hacer labor con ancianitos de geriátrico, (casualmente, el ancianito quiere dejar todo su legado a la iglesia), etc.
Venga, hazte un blog y cuéntanos de toda esa fauna que tanto te divierte (me voy a visitar a un notario, buen poeta y gran bebedor por cierto).
mantindre l'esperança intacta a les nou i mija del matí és un luxe que no deuriem menysprear.
Buf, en quan a la visita al poeta dipsòman, en perdó de Dylan Tomas, hòstia, "no te arriendo la ganancia"
salut!
I em sume a la proposta. Blog de la morena ya!
No pergues l'esperança, amic, per a tots és trist vore com poc a poc van destruint lo que som i hem segut en la més absoluta indiferència. No nos queda una atra: o continuent esperant cada matí o nos exiliem i comencem des de zero...
t'ga za jug: ¡Home, per fi la bitàcora macedònia! Almenys tindràs a be explicar-nos qué significa això!!!
Besos.
PS Tú com estàs exiliat…
Seguirem resistint!
l'esperança per sí sola és ben poqueta cosa.
Posta un commento