Des de que este migdia he llegit la notícia d'Elvira Roda no me la lleve del cap. Per lo insòlit de la seua malaltia en sí. I també perque Elvira és germana de Carmel, a qui vaig estar molt unit durant uns anys de la meua vida. Només de vore escrit el seu nom m'assalta una sensació de ràbia immensa. Carmel era i és la bonhomia personificada, un amant incondicional dels seus, a qui la vida li ha tirat al llom una de les missions més difícils que es puga imaginar, una missió que ell aborda (segur) en orgull, fe i amor.
Curiosament esta vesprada Bar Torino, en un comentari del mercat Fare Vucciria, llançava a l'aire el debat ètic sobre el malnom que la prensa ha posat a Elvira Roda. "La mujer burbuja". A mi em pareix d'un mal gust sobrecollidor. No hi ha debat. Hi ha dolor i sacrifici. I el dret a que no li posen malnoms. A que li diguen pel seu nom. Com a qualsevol. I en este cas, més encara. I molts atres drets, inalienables, reconeguts per llei: a l'atenció sanitària pública, per eixemple.
Elvira Roda té una malaltia que inclús alguns neguen que ho siga per les seues estranyes particularitats: SQM, Sensibilitat Química Múltiple. Patix fotofòbia, taquicàrdies, sequera glandular, fibromiàlgia, espasmes pulmonars, "estragos" en els sistemes inmunològic i digestiu... I tot açò pot passar-li per un gest tan quotidià com beure una botella d'aigua mineral. Començà a ser conscient de la dimensió del problema fa ara 3 anys. Ha de viure en llocs tancats i sagellats, en penombra. Des de setembre de 2007 ha estat en el Centre de Salut Ambiental de Dallas —l'únic del món que tracta el SQM- i acaba de tornar a Valéncia. La família de Carmel gastà tot lo que tenia en Dallas i no els quedà ni per a tornar. El Govern Valencià de Camps, en un insòlit eixercici d'animalitat, immoralitat i subnormalitat d'uns nivells estratosfèrics no acodí a la crida d'ajuda d'Elvira (¡quina vergonya aliena! ¿cóm és capaç d'alçar-se pels matins el Molt Honorable?), que acaba d'aterrar en Valéncia. I ho ha fet en un avió particular que ha cedit El Pocero, que ademés els ha ajudat econòmicament. Com si no vixquérem en una societat democràtica i una situació com ésta no haguera d'abordar-la la Conselleria de Sanitat.
La malaltia d'Elvira és crònica pero almenys li han donat l'alta per a seguir el tractament en Valéncia. Ara viurà en La Patacona, al costat del mar. Li han acondicionat la casa al costat de la qual vaig vore a Carmel l'última volta, en el seu somriure sempre franc. Un somriure ben semblant al d'Elvira.
El somriure d'Elvira en la foto del post i una de les declaracions a El Mundo aborronen:
— Lo que més trobe a faltar són els abraços.
Tots els ànims del món a Carmel, a Elvira, a sos pares… La vida té una dimensió insospitada per a tots ells. I per a tots nosatres. Pero eixe somriure és una crida a l'esperança i a la pròpia vida. No sé dir-ho millor. Ho sent. Un abraç immens en la distància.
(Foto El Mundo)
5 commenti:
València es un mocador. He parlat en Carmel algunes vegades i no sabia que era amic teu. Esta terra té un problema quan un tio com El pocero mostra més sensibilitat que el govern.
Jo no conec de res a Elvira Roda. Per� he vist i sentit les declaracions del germ� en Canal Ou sobre esta hist�ria tan trista. Imagine que �s el amic del que vost� parla. M�ha cridat l�atenci� el bon valenci� que parlava. Digueu-me fr�vol.
El Pocero com un mecenas afric� la Conselleria que ni est� ni se l�espera... �s tot massa cutre i dur.
Jo he tingut un bon dia, per� la matinada es aspra i t� un punt amarg. Ja �s de dia, pero tinguen bona nit.
Angresola
La Consellería de Sanidad, es un órgano muerto, sólo hace negocios con las privadas y entorpece la pública, no sé con que fines, ni porqué esto es así, quizá por el gremio que lo rige, sin generalizar, por supuesto, quizá por lo politizado que está el sector, quizá porque interesa más meterse pasta en el bolsillo, en vez de crear un órgano de investigación, quizá por que los afectados con las llamadas "enfermedades raras", son pocos y no merecen atención, no sé, no entiendo nada, a mí personalmente que da vergüenza...
Muchos ánimos para Elvira y toda su familia, que en estos casos, suelen ser admirables, siempre.
Saludos
Després no faltarà de res per a la triple B (Bernie, Bertarelli, Benedicto)... Quina vergonya de govern i quina història de lluita, la de Elvira i tota la seua família.
La frase dels abraços m'ha colpit.
Bon diumenge a tots.
Chapeau.
No hay tópicos. Carmel es un frontera. Un hombre bueno como pocos. Y su familia también. Sólo podemos, en la medida de lo posible, apoyarles. Y hablar de Elvira como quien es: Elvira.
bar Torino
Posta un commento