Memòria impresa

(¡Quines coses! Pose "Llambert Palmart" en imàgens de google i ¿qué apareix? La portada de "Relatos de Mestalla", editat per Llambert Palmart, un llibre per cert fantàstic per a la parròquia de Mestalla, que tingué no obstant poca repercusió. No li ho diguen a ningú —la meua credibilitat granota aniria per terra—, pero —casualment— yo vaig dissenyar eixa portada. Sense cap emoció, els ho assegure. Hahahahaha).

"Las personas afortunadas, felices, son aquellas que tienen mala memoria pero recuerdos ricos, buenos".

Ahir em regalaren esta frase. Estaba en la contraportada del llibre d'un alemany.

Diuen que "més val llapissera llarga que memòria curta". No sé d'a on ix el refrany, pero segur que Mossen Llambert Palmart (Colònia, Alemanya, 1440) també pensava aixina. Per això als trentaipocs anys es traslladà a la ciutat de Valéncia per a dirigir l'obrador que el seu compatriota Jakob Vitzlan estava instalant en la ciutat.

D'eixe obrador ixqué la primera obra lliterària impresa que es coneix en la Península, les "Trobes en lahors de la Verge Maria" (1474). Bernat Fenollar organisà un certamen poètic en que participaren grans tòtems de la nostra lliteratura clàssica com Roïç de Corella, Bernat Fenollar, Francesc de Castellví, Joan Moreno, Vallmanya, Berenguer Cardona o el mege xativí Lluís Alcanyís (de qui el mege de Sedaví Francesc Tarazona acaba de traure a la llum una edició fantàstica de la seua obra "Regiment curatiu i preservatiu de la pestilència"). Un recull de poetes valencians de l'época dedicant versos a la Mare de Deu. No vagen a pensar en versos contemplatius i jocfloralescs. Res d'això. Poesia de fonda arrel moral, espiritual i si m'apuren, existencial. La lliteratura religiosa i teològica fon importantíssima en la Valéncia de l'época.

Per cert, el Palau de Berenguer Mercader seguix en peu en la ciutat de Valéncia, en el carrer de Cavallers. Està just només passar el Teatre Talia a mà dreta, venint de la Generalitat. Allí fa un chaflanet el carrer i dalt es veuen uns finestrons redons. En aquella andana es juntaven els escritors valencians més importants del Segle d'Or a tertuliar i a llegir les seues coses. D'aquella tertúlia ens ha quedat un llibre colectiu, del qual —la meua memòria es fluixa, també— recorde alguna interpretació fascinant dels mits de la lliteratura clàssica grega del propi Corella. Pareix ser que aquelles tertúlies no eren tan pantagruèliques com les de la Cretina Comèdia, pero igual de divertides.

El propi Palmart imprimí també la Bíblia valenciana de Bonifaci Ferrer, la primera traducció coneguda d'una bíblia del llatí a una llengua romanç. Traducció que vixqué un fosc episodi inquisitorial… l'edició completa acabà en la foguera. Gràcies a algun espabilat que es guardà un eixemplar (o un plec) baix de la seua capa, s'ha conservat fins als nostres dies un plec d'aquella biblia que inclou el colofó, a on dona raó sobre l'edició i afirma en orgull q està escrita en llengua valenciana. L'història d'eixe plec és apassionant fins que acabà en l'Hispànic Society de NY, a on és una de les peces emblemàtiques hui en dia. Eixa història la contà Enric Pallàs en un vídeo fantàstic fa uns anys. Ni la nostra televisió ni cap conselleria ni ningú dels que manen en esta societat considerà interessant fer costat ni difondre aquell docudrama. Aixina nos va.

Per cert, sí, sí, el director d'aquell documental dramatisat és el mateix que fa uns dies apareixia en este blog, tocat en un capell, i acariciant una guitarra mentres cantava country en el Black Note.

Todos los caminos llevan a Roma. I millor llapissera curta que memòria llarga. Almenys per als que la tenim curta… la memòria.

Que tinguen vostés un dumenge de cine.