Ya sé q no és descobrir la penicilina. Ni un bocinet d'història. L'historiador ni està ni se l'espera. Tot especulacions i sensacions.
Si busquem arrels és evident l'influència dels antics grecs i fenicis sobre les nostres terres. I per supost els romans. I l'expansió de la Corona d'Aragó per Nàpols i Sicília i valencians i napolitans i sicilians amunt i avalls solcant les milles nàutiques que nos unixen més que nos separen. I de forma més local i pròxima en el temps el comerç ilegal entre barques de peixca d'este racó i d'aquells. I l'assentament (que es pert en el temps) de famílies vingudes d'allí en El Cabanyal. Són històries poc donades a passar de boca a orella de generació en generació, històries d'exilis, sòrdides o tristes, a sovint. Fins ací lo que sap el qui escriu.
Ara lo que sent. Ahir vaig vore El Padrí (I) per enèssima volta. Les provessons, les formes de parlar i gesticular, les reunions familiars i l'importància del menjar, els actes socials, les alçades de celles, els païsages de Sicília (o és La Marina), els caràcters, la família més enllà dels gens, el propi concepte de padrí… Mil coses. No pretenc exhaustivitat, saben de sobra de qué parle: una proximitat que entra pels ulls i aplega a l'ànima. Proximitat també en la sensació (suponc que compartida) de que el d'ells i el nostre són móns en descomposició, arrabassats (1) per la globalisació.
He dit El Padrí (I), pero podia haver-ne dit moltes atres. I podríem tirar un poc més enllà les ralles (ya no series tan diàfanes, pero be) i pensar en Kusturica o en El Magreb…
D'algun lloc nos haurà de vindre l'inquietut, dic yo.
(1) Arrabassar, quina paraula tan pròpia del nostre temps: traure en esforç una planta, de la terra on està arrelada (Alcover).
La foto és del meu bateig. Fa 4 dècades. No tan suntuós com la boda de Connie Corleone. I no, Vicè. El primer per l'esquerra no és família de Paulie Gualtieri, que yo sàpia.
14 commenti:
Deliciós post. En Sicília mai m'he sentit extrany. Als pobles de la costa em semblava passejar pel litoral valencià. Hi ha també vastes extensions de tarongers i llimoners a la coneguda "Conca d'oro". Palermo em recorda a València, també un poc a Barcelona, però per qüestions orogràfiques (ciutat marítima rodejada de muntanyes), i un poc a l'Havana, per l'explosió de vida en cada cantó malgrat l'humiltat o la misèria. Supose que Palermo també tindrà algo de Tunisia o Marroc, però no puc corroborar-ho perquè mai he estat allà.
L'interior de l'illa, en canvi, em recorda molt més a Andalusia i Castella la Manxa. Tinc un llibre d'articles de Sciascia sobre Espanya, acompanyat de fotos de Ferdinando Scianna fetes arreu de l'estat espanyol a principis dels 80. Li'l ensenyí a Alessandra, la meua professora palermitana, i em jurava i perjurava que eixes fotos semblaven fetes a Sicília y no a Espanya.
No hi ha cap frontera en les cel·lebracions de setmana santa, en els mercats o en algunes tradicions pesqueres: la nostra almadrava a Sicília l'anomenen la "mattanza".
Senyor Forlati, ha acabat ja amb "Gomorra"? Espere amb delit un post comentant les seues impressions sobre l'univers Saviano. Si es tranquil·litzen les coses estaria bé fer una (discreta) cretina comèdia a Napoli.
El primero de la izquierda está confuso y asustao, jeje
muacka
Grandísim post, Forlati. I la foto és fabulosa. Jo tinc una molt semblant que és del dinar de coneixença de les famílies de mon pare i ma mare, poc abans de casar-se, lo que ara diríen els capullos "la pedida". Me l´ha recordada al instant. Només he estat una volta a Nàpols i Sicília en un inter rail inoblidable i sí, moltes coses te recorden a casa, sobretot moltes coses que van desapareguent.
Quan es va iniciar l´edició valenciana d´El País, Manuel Vicent va escriure un article que es deia, si mal no recorde, "Elogio inverso de los valencianos" on fea referència al nostre passat i present. Al referir-se a la relació amb Nàpols, va escriure algo ben divertit parlant de la pizza, deia que era "una prolongación cultural de nuestra coca". Coses de Vicent. Se non è vero, è ben trovato.
Salutacions.
Angresola
Pues yo nunca he estado en Italia, le tengo cierta tírria, vaya usted a saber por qué, yo no lo sé. Pero está muy bien eso de indagar en los orígenes, a mi me han hablado hace poco de mis posibles antepasados (bien antepasados) alemanes, quién sabe...
Besos PoP
Mediterrani
:)
En mi caso, también sólo he estado una vez en Italia, y también de interraíl, y por desgracia no llegamos a Sicilia.
El lugar que más me recordó a nuestra tierra fue sin duda la costa adriática, desde Ancona hasta Bari. Desde la Romagna hasta la Puglia, pasando por las Marcas. Los mismos paisajes, las mismas gentes.
Y a propósito de mafias, en la Puglia los chavales hablaban, con bastante cautela, sobre su mafia local, la Corona Unita (creo que era ese su nombre).
También la costa albanesa, entre vista desde el barco rumbo a Grecia, era idéntica a la nuestra (aunque sin apartamentos ni casi luz eléctrica).
Sempre arrossegaré la nostàlgia absurda i certa frustració per no haver estudiat al menys un any fora de València, però sempre recordaré i presumiré d´haver fet dos interrail als 22 i 24 anys, amb totes les il.lusions i tota la vida per davant. Mai no tornaré a estar tan viu com aleshores.
Nostàlgiques salutacions en esta vesprada siciliana.
Angresola
El ineterrail, es una pena más en mi corazón, le envidio Angresola
besos blogosferos
PD. Como está el tema en Vicè
Ara per la teua culpa estic mirant com una loca vols direcció Malta jaja.
àgueda: ryanair ix a Malta des de València, vol directe
Vicè: Imperdonable oblit: els mercats i l'almadrava, sí senyor.
Eixe llibre d'Sciascia ya estic buscant-lo.
Sí, sí. Em queden 20 pàgines pels païsages de les montanyes d'enrunes. Últimament he tingut poc de temps per a llegir.
Morena: Sí, sí q está confuso. Si yo le contara. Jajajajaja
Angresola: No soc fan de Vicent, certament ho he intentat. No sé. El trobe massa previsible. Pero si no li he llegit ad ell lo de la coca, li ho he llegit a un atre. En Massamagrell hi ha un baret (o n'hi havia) especialisat en… ai, ho tinc en la punta de la llengua, a vore si Vicè em tira una mà. Ya està: fogasses! Diuen q són típiques d'allí i són clavades a les focaccia italianes.
I que la nostàlgia no se li apodere. Lo millor sempre està per vindre.
Marpop: Vade retro! Cómo qué cierta tírria. Esto tiene q hacerselo mirar ya. Alemania y el pop. Una pareja con desavenencias, seguro. Jajaj
Àgueda: pero si a vosté no la deixen tornar a Malta. Jajaja
Niño: No llegaron a Sicilia, pero menudo viajecito!
No em deixen ni poc, que tremolen els maltesos altra volta que antes de que s´acabe l´any he tornat, que se prepare la pulicija o com es diga, ara no men recorde com es deia la policia d´allà, policija o algo aixina era... però ara tinc més trellat que quan vaig anar! Encara que no molt més, jaja!
On no podré allotjar-me, amb seguritat, és al Hotel Crown. Allà em sembla que no deuen tindre gens gens de ganes de tornar-me a vore.
No crea sr. Forlati, en Alemania también hay pop (desde el horterismo de Die Prinzen pasando por el baile de las moléculas de MIA, hasta el pop guitarreo de Christina Stürmer), aunque en realidad el pop no es de ningún sitio, el PoP está donde estoy yo, y olé,jajaja.
Pues sí, siempre me ha llamado bien poco Italia, y tengo buenos amigos italianos, pero esas tierras como que no me llaman, vaya. Lo único bueno que hay en Italia es Pontedera, desde mi parecer, allí se facturó (dicen) la primera Vespa,jajaaj.
Besos POP, boa noite!
genial.
bar Torino
Posta un commento