Una Valéncia lliure…

Valencianitat. Per a pensar-la en essència —tentació en la qual els valencianistes cauen a sovint— està be observar un mapa geogràfic i constatar l’unitat —tan poc habitual en uns atres aspectes— geopolítica que mostra la nostra terra i que ve condicionada bàsicament per la depressió mesetària fins a la mar, les referències fronteres (chino-chano) del grans rius Segura i Ebre i en el contrast d'un interior montanyenc i les valls generades pels rius Xúquer, Túria, Millars, Palància, Serpis, Vinalopó…



I uns assentaments humans que han generat una forma de relacionar-se en este singular entorn… i determinada pel nostre paper de frontiça entre la península i el Mediterrani, en el àmbit d’un clima suau.

Una terra fèrtil i, per tant, codiciada històricament i escenari permanent de conquistes. Una terra altament permeable als factors externs.

Una terra de grans ciutats marítimes marcades per la capitalitat de la ciutat que dona nom al país i que, junt al seu hinterland, representa poblacionalment en l’actualitat el 50% dels habitants. I també per l'existència de tres eixos més potencialment vertebradors: Alacant-Elig-Santa Pola, les comarques centrals i Castelló-Vilarreal-Borriana.

Una terra envoltada de poderosos veïns: Castella, Catalunya, Aragó, Andalusia-Múrcia… i front a les illes Balears, a un tir de pedra.

En este marc s’ha desplegat una forma de ser, la dels valencians, que beu del solage deixat pels pobles prehistòrics —des del vestigi de l’home de Bolomor— i sobretot dels períodos de dominació íbera, romana —bisantina i visigoda en menor mida— i, des del segle VIII a 1238, musulmana.


Cova de Bolomor (Tavernes, La Valldigna-La Safor, Valéncia).

La conquista de Jaume I no és, òbviament, el naiximent del poble valencià, com a voltes es diu alegrement. No obstant, la conquista i fundació del nou regne cristià, l’influència dels nous pobladors sobre la base demogràfica musulmana i sobretot la determinació de Jaume I de crear un estat independent en institucions polítiques autònomes, configuren un país ben distint de les anteriors organisacions polítiques valencianes, que ha pervixcut —a pesar de la conquista castellana de 1707— fins als nostres dies.



Per això celebrem el naiximent de Jaume I i la seua ferma determinació de convertir-nos en lo que som. Pero lo que som està també molt condicionat pel crisol històric que sempre fórem i pel mestissage, que és part indisoluble de la nostra identitat nacional. Els valencians som una immensa paella —si em permeten frivolisar en el tòpic—, un agregat d’ingredients diversos, cuinats a fòc lent. Moltes de les nostres virtuts i dels nostres defectes són conseqüència d'açò. Cal assumir-ho en orgull i explotar les seues potencialitats.

La perspectiva històrica de les coses té la ventaja de reduïr a l’anècdota les nostres batalles identitàries.

Els valencianistes defenem bàsicament la Valéncia hereua de Jaume I, la d’institucions polítiques poderoses i sobiranes; defenem la pervivència de la llengua valenciana i de la nostra cultura, perque és la que hem heretat i la que volem llegar a les generacions futures. I sobretot defenem aquella determinació, per a decidir, de forma sobirana i lliure, sobre el nostre futur.

Els valencianistes també defenem el nostre patrimoni històric i natural, precisament perque som conscients de l’importància que abdós tenen en la configuració de la nostra identitat.

I no sé molt be que pretenen els que volen que se’ns governe des de Madrit o des de Barcelona. ¿Volen que sigam com ells? ¿Volen ser com nosatres? És evident que els valencians som un poble distint. I és difícil que —en essència— deixem de ser-ho. No sé cóm voldran que canviem la nostra forma de ser, que deixem d’estar marcats per la geopolítica del nostre territori i pel bagage de la nostra història.

La resposta llògica és que aquells que tremolen en la sola idea d’imaginar-nos lliures, saben que aixina ho tenen més fàcil per a fer-se en els nostres diners, per a tindre’ns en la seua òrbita cultural, econòmica, identitària. No és que aspiren a que sigam com ells, ni ells a ser com nosatres, perque això és francament impossible.

Tampoc dic en açò que una Valéncia lliure siga necessàriament el marc idoni a on els seus habitants tinguen més igualtat social, millor sanitat i educació o major grau de benestar. Només dic que en el món en que vivim, nos agrade o no, les nacions —els pobles, les autonomies, en el cas espanyol— continuen tenint una influència decisiva en la vida dels seus ciutadans i ciutadanes. I una Valéncia cohesionada, forta i poderosa en el conjunt de l’estat i d’Occident tindrà una major capacitat per a donar resposta a les seues necessitats.

Clar que hi ha nacions cohesionades, fortes i poderoses que eixercixen la tirania o l’injustícia cap als seus ciutadans. Pero no és menys cert que tenim el sagrat dret de construir una Valéncia lliure habitada per ciutadans i ciutadanes lliures. O de caminar cap ahí almenys, vaja. Entre tots.

Només ho podrem fer si estem fermament determinats a fer-ho. Determinació i voluntat esdevenen paraules clau.

Pareix que en este sentit podria significar un pas de jagant tancar per a sempre les ferides dels nostres conflictes identitaris. Benvinguts siguen per tant el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà o la Plataforma Bitibou. I també les aportacions generoses que molts valencianistes venen fent des de fa temps, en esta direcció.

http://plataformabitibau.blogspot.com/
http://faustibarbera.blogspot.com/