Ell no era res.

Lucy in the Sky with Diamonds. The Beatles.

En aquell temps llegia tot lo que quea en les seues mans al voltant d'excitants artificials, sobretot Escohotado. Ho fea en el mateix catre en que devorava a Dostoievsky fins que s'esgolava el dia pels clavills de la persiana. L'atracció es dia LSD i també lliggué Historia de la LSD del seu descobridor, Albert Hoffman. Aixina que a pessics anà jugant en molt de tacte a desvelar realitats que no podia imaginar que vivien dins d'ell. Saludà als vells fantasmes, que havien eixit a passejar, i també tragué l'ingeni de la chistera per a conjurar vínculs immortals abonats en la rialla i la complicitat. Un dia se li n'anà la mà —com per a fiar-se d'una gota d'àcit sobre un secant, deixada caure en nocturnitat, en algun llaboratori clandestí, en algun chalet de La Canyada o d'El Vedat—. Era la nit del dissabte de glòria, la vespra del dumenge de resurrecció, pero això ho va saber després. Els dissabtes eren dissabtes i punt. I els dumenges, dia de ressaca, no de resurrecció.

De la mà del LSD va presenciar, des de fòra, com si vera una película en pantalla panoràmica, tot allò que un home mai hauria de vore de si mateix. I a l'hora ho va viure. I l'angoixa, com no creïa que poguera existir. I el vèrtic. I l'angoixa. I quan trencà el jorn només volia oblidar que aquella nit havia existit. Arrossegà les seues passes, sense voluntat pròpia, cap al poble. Els figurants de la Semana Santa apareixen pels cantons dels carrers i per les places. Les cames el portaven a la plaja, que estava deserta, deturada en el temps. La mar no tenia ones, les palmeres no bategaven, el silenci era sepulcral. Es posà dret sobre un alter i invocà no sabia a qui. De sobte, una ventada. Li travessa l'ànima i el cor i va vore com el caseriu se n'entrava en la mar o la mar en el caseriu i al capdamunt, surmontant-les, una bruma o un aura i les ànimes surant allí, les ànimes del seu poble, acaronant-lo, recomfortant-lo, aborronant-li la pell. Passà la ventada i tornà aquella calma espectral, una calma i una pau que li invadiren l'esperit. Baixà el cap, humil, i els donà les gràcies en silenci.

La cosa no fon tancar i obrir els ulls, pero ara tots ells li feen costat i els arrebats de dessaó i de vèrtic —dels dies, dels messos posteriors— eren vençuts en facilitat.

Ell no era res, comprengué a la fi, molt de temps després de que els conceptes del temps i l'espai se li relativisaren per a sempre. Ell només era part d'allò. I mai seria part de cap atra cosa. Ni necessitava saber res més.

[He recordat este relat després de llegir el magnífic post d'Angresola La playa que fue]



Play with fire. The Rolling Stones.