RF (II). Cases de New Jersey.

A voltes el món pareix una xàrcia d'intertextualitats lliteràries que es fan presents en la vida real. Frank Bascombre, en Acció de gràcies és un agent immobiliari que es dedica a vendre cases de lux per a classe mija alta en la costa de New Jersey. No caldrà que els recorde que, a la que nos despistem, tenim a Bascombe venent les cases que construïa la Famiglia Soprano en Newark. I no obstant els assegure que no tenia ni idea quan comencí El periodista deportivo.

I una atra casualitat d'eixes que et sorprenen i t'emocionen: fon acabar el llibre i estar yo reflexionant sobre les cases i l'importància d'eixos ser inerts —immobles, immòvils— per als que estem erts —sempre erts, com un fus— i, al sendemà, sopar en un amic que em conta l'operació immobiliària de la seua vida, per la qual s'ha lliberat per a sempre de les ombres perverses dels bancs. Hem de fer un banquet per a celebrar-ho. Quan un lluitador conseguix tindre casa pròpia i no deure res a la banca és una chicoteta gran victòria contra el capital que cal celebrar per tot lo alt. I ho farem, segur. Envoltats de Cutty i de una de les millors biblioteques de la Ciutat e Regne.

A Richard Ford se li'n va un poc la mà i hi ha molts passages d'Acció… en que et trobes immers en pàgines i pàgines de la fisonomia de les cases de NJ i en cóm estes influixen en la vida dels nortamericans. És curiós. El meu interés per les cases es circumscriu a les llectures que n'hi ha en el comú de ca ma mare. Casa Jardín, Mi Hogar, Casa Viva i eixa classe de coses. He volgut pensar que el protagonisme que adquirix açò en la novela no és casual i busca contrastar en els defectes morals dels nortamericans —no tant distints dels nostres—, que tan be despulla Ford en la seua trilogia. Excitar, per contrast, la desatenció dels grans tòtems de la sensibilitat a canvi del compliment en matèria aparent i material, valga la redundància. O pot ser senzillament que li agraden les cases a l'home.

La moda no. Això segur. A jujar pel gust en que vist als seus actors. Les numeroses descripcions de la vestimenta dels personages de Ford és un cant a lo estrafolari, una glossa descarnada i tampoc gens casual, crec. Abillages estrafolaris i, a sovint, personages que rallen l'esperpent. No perque aixina nos ho explicite l'autor, sino perque senzillament han assumit l'esperpent com un hàbit de conducta. L'hàbit que es posen quan volen obrir de clavills als personages en que es disfrassen per a viure, per a que córrega l'aire o per a intentar una aventura extramatrimonial, per a fugir de si mateixos o per a retrobar al que estava dins, que ya s'havien oblidat d'ell.

Després d'acabar Acció… vullc comprar-me una casa en Sea-Clift i desdejunar tots els matins mirant el mar i olorant l'arena de la plaja. Culpa de Ford. O no. Perque ya fa vint anys que vinc ensomiant en una casa aixina, pero en la Mar d'Oliva, un dels llocs a on més feliç he segut en la meua vida. Senzillament feliç. Feliç en les coses més senzilles i que, no obstant, són tan difícils d'apressar. Una casa i un café en el carrer de la Mare de Deu de la Mar, junt a l'estanc. Una casa i un trenc d'alba botant aones davant dels chiringuitos. Una casa i un kayak a boqueta nit, a l'estiu, en Desficium. I casa i uns amics, combinant el sò dels gels en la copa-balón i la remor de la mar, en el cim del silenci, de matinada. Culpa de Ford, sí, que m'ha despertat estes ànsies i sobretot m'ha fet pensar que no són tan inabastibles com sempre les visualise.

Les cases són importants. No vagen a creure ad aquells que diuen que és una preocupació burguesa, un caprig de madurea —quan s'han atemperat les passions de la joventut—. Res d'això. Una casa és una font de passions. Si és una casa en vida pròpia, clar. I si estan vius, els que l'habiten. I un barco no els dic ya res. Barco i casa. En Sea-Clift o en Oliva. Barco i casa. Gasolina per a seguir ben vius, ben capaços de reinventar-nos, de navegar per la tempestuosa mar —i divertida— en que decidírem convertir les nostres vides.

Saben de qué parle. I si no ho saben, no cal que perguen ni un minut en començar a llegir les 1500 pàgines de la trilogia de Ford. Perque no és més que això: la crònica detallada d'algú conscient i inquiet, ansiós per obtindre el combustible que li permetera seguir acaçant la més gran de les troballes: la felicitat de les coses més senzilles. Quasi res. I en eixa lluita contra els elements, contra l'inèrcia, contra l'incomoditat i la galvana, quasi tots els dies són tempestuosos. I dic yo: ¿hi haura expressió més magnànima de la condició humana que una bona tempesta? ¿Hi haurà cigarret més dolç que el que es fuma després d'una bona tempesta? ¿Hi haurà silenci més solemne que el de la mar després d'una bona tempesta, quan les aones i els esguitons de sal i els llamps se n'han anat a dormir?

I per a acabar se m'ocorren un parell de versions de dites populars:

• Qui no tinga tempestes, que les espere.
• Una tempesta, la vida anuncia.
• Els diners i els collons, per a la tempesta.


Parlant de versions, esta troballa li l'he amprada a la Comtessa. Gracietes. Un increïble cover del Suzanne fet per Arthur Caravan.

(La foto és de la Mar d'Oliva).

METABLOGS: ¿Qué els pareix a vostés que Don Vicè faça 6 dies que no actualisa, Diafebus 3 semanes, el Nota 4 i Desficium 2 mesos? ¿Qué fem? ¿Tanquem els blogs i nos passen al facebook?