L'èxit de l'artícul Valencianistes de Vicent Baydal d'ahir en Levante-EMV i en general del seu paper públic —sobretot des del blog Vent de Cabylia— com a catalisador de la valencianisació del nacionalisme d'arrel fusteriana —imprescindible per al futur d'este país— cal emmarcar-lo dins d'un context i d'unes coordenades que ens permeten donar-li tot el valor que realment té. L'artícul i l'articuliste.
• Els arguments de Baydal no són nous. Respecte a la Senyera i respecte a la necessitat d'un valencianisme de construcció superador de baralles i traumes, fa décades que està dient-se bàsicament lo mateix des de l'entorn intelectual del nacionalisme valencià. Ho han dit intelectuals blavers i tercerviïstes. La diferència estriba en qui ho diu i cóm. Ho diu un historiador jove d'una generació que ha creixcut llunt del fragor de la Batalla de Valéncia. Ho diu des del convenciment valencianiste, des de la necessitat imperiosa d'oferir un valencianisme ilusionant a la nostra societat. Un instrument imprescindible al servici del futur de la nostra identitat com a poble. Ho diu, insistixc, des del convenciment valencianiste clar i ras. La Senyera com a instrument, no de divisió, sino d'unió, de símbol per a un proyecte nacional valencià de futur. Deixant de costat prejuïns i batalles estèrils. Mai ningú ho havia expressat d'una forma tan preclara: La Senyera, més enllà de raons històriques, com a símbol que ens singularisa. Per a un proyecte nacional singular, un símbol singular.
• Els plantejaments de Baydal tenen una clau d'aplicació obertament política. Apunten al Bloc. Li recorden qüestions elementals: que és l'únic partit que té la possibilitat d'obrir un clavill en el dramàtic bipartidisme cap al qual anem, de cap; que només hi ha lloc per a un tercer espai i que és valencianiste; que el Bloc podria ocupar eix espai; que només l'ocuparà si es centra en un proyecte clarament valencianiste; i que ademés de ser-ho cal demostrar-ho, per a seduir als potencials votants valencianistes, que tots sabem que existixen i que estan a l'aguait. Cal demostrar-ho en sinceritat. Una operació de maquillage circumstancial serà l'enèssima pèrdua de temps.
• Estes idees no apareixen òrfenes de referents. Apareixen a l'alcavor —i refermen, a l'hora— de les iniciatives cíviques del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà i de la Plataforma Bitibou; d'espais de trobada com valencianisme.com; i de discursos polítics obertament en sintonia com el d'Units x Valéncia (Opció Nacionalista Valenciana) i el de creixents corrents d'opinió dins del propi Bloc. Apareixen a l'alcavor, en definitiva, de l'ambient d'esperança i moderat optimisme en molt diversos entorns. Un ambient que es palpa sobretot en el carrer, entre simpatisants no-militants, entre gent anònima que confia obertament en este camí. I que espera ansiosa la seua consolidació per a sumar-se'n. Un ambient que confirma la potencialitat brutal d'estes idees, més enllà de la sesuda i alambicada reflexió dels militants que, a sovint, per viure immersos en estructures estantices, no són capaços de vore més enllà.
• Hi ha un últim factor molt destacable en la posició des de la qual Baydal ens oferix les seues idees: la valentia i el compromís. Una encorajadora valentia. Baydal no és cap inconscient: sap lo molt que es juga apostant per este camí i ho fa obertament. Este factor multiplica l'impacte del seu discurs. Desvela l'honestitat brutal de la seua proposta. I fent-ho, està dibuixant el camí per a tants atres, arracerats en les trincheres i poregosos d'aguaitar el cap.
Un camí difícil i no obstant l'únic possible. Un camí de valencianitat que acaba de mamprendre. En el qual, com Baydal diu a sovint en el seu blog, la pedagogia serà clau. Perque portem massa décades de malentesos i prejuïns. Caldrà fer pedagogia sobre moltes coses. I tots haurem d'acceptar que estàvem/estem enganyats en algunes d'elles.
I no obstant, tot serà molt més senzill de lo que pensem si tenim el front clar i net i sabem cap a on anem, cap a l'únic lloc d'arribada possible —i encara i tot viable—: una Valéncia, del Sénia al Segura, lliure i nostra. Sense estridències, sense sumissions, chafant terra. Sense vergonya de res. Erts, ben drets.
Ilustració: pg. d'El Camí núm. 75, 12/8/33. Fotografia d'una multitudinària manifestació valencianista en Alzira a favor de l'Estatut.
5 commenti:
Completament d'acord. L'article és un pas endavant ferm i valent, jugant-se molt. Hi ha que recolzar-lo, a Baydal i a tots els qui esteu lluitant per eixe únic punt d'arribada possible.
Pos yo he estado ojeando hoy el articulito sobre el futurismo en Valencia y bueno...como historiadora del arte que soy (o debería ser, jajaja) y amante de los "-ismos" he de decir que poco tiene que ver el manifiesto que han colocado con el futurismo, simplemente era la época de hacer ese tipo de declaraciones de intenciones arte-vida, antes lo sería el Manifiesto Amarillo que el valenciano en cuestión, que ni siquiera habla de ruptura con la tradición o hace homenaje a la máquina y al progreso...ays, qué a gusto me he quedado, jajaja.Es que si Marinetti o Pessoa con la revista Orpheu en mano, auténticos futuristas, levantaran la cabeza...seguro que como poco se están revolviendo en su tumba, jajaja.
Sí, yo a mío, jajajaja. Saludos POP findesemaneros con chuiks crunch crunch (de vermuteo ando, jaja)
hola, soc nou per aci i m'agradaria donar la meua opinio, si em permitiu.
Crec que alegrar-se ad estes altures que el bloc o sectors tradicionals del catalanisme valencià escomence a reconeixer la senyera com a signe identificatiu i diferenciador dels valencians es molt trist. Hem perdut més de cent anys....¿que tenen que passar atres cent per a que es donen conte que, siga el orige de la llengua el que siga, tenim el dret, el deber i l'obligacio de diferenciar-la d'atres?
Que el nacionalisme valencià tinga que estar alegran-se que algu , be des de l'ambit polititc o del cultural, es done conte de una realitat que els verdaders nacionalistes valencians tenen clara des de temps de Vinatea, no deixa (i torne a repetir-me) de ser molt trist. I mes trist es seguir perdent el temps intentar arrimar al nacionalisme valencià a gent que es nega a tallar el cordo umbilical en atres nacionalitats que tradicionalment han solapat a la nostra.
Fem cami, ya vindra qui vullga...pero deixem de demanar almoina, per favor.
Hola Anònim i benvingut. I tant que et permetem!
Discrepe en tu. No es tracta d'arrimar a ningú a res ni ningú té la veritat absoluta. Es tracta d'abandonar dinamiques maniquees de donar certificats de valencianiste.
I per a mi Baydal i tants atres que provenen d'un cert catalanisme són tan valencianiste o més que yo. Com també uns atres que provenen de l'atra banda, del regionalisme filoespanyol.
El valencianisme, al meu humil entendre, no pot ser un dogma de fe que durant massa anys s'ha preocupat més d'etiquetar als "atres" que d'entendre'ls.
En eixe sentit lo que per a tu és trist, per a mi és esclat de futur i d'alegria.
Pero la meua només és una opinió més, tan vàlida com la teua.
Salutacions cordials.
Gracies,Forlatti, per la benvinguda.
Mira, al meu entendre, el valencianisme sempre s'ha caracterisat per cedir en els seus plantejaments a canvi de conseguir una major implantacio en la societat i en la politica. Es va consentir que els espanyolistes folclorics, pel simple fet de agradar-los les falles i la paella, els considerarem part d'eixe valencianisme. Ara, intoxicats d'eixe valencianisme podrit, que no ha sabut defendre les nostres particularitats, i quan ho ha fet, ha segut sempre sense molestar a la gran espanya ( no siga que s'ofenguen), tornem a caure en el mateix erro.
Permitim, consentiim i inclus animem, a gent que no ha fet cap demostracio de respecte pel valencianisme, soles per el fet de "va, vos deixe que tingau la senyera", ya els considerem "valencianistes". Yo no vullc posar etiquetes ad ningu, pero convindras en mi que tota la vida mos les han posat als valencianistes i normalment han segut les gents proximes als plantejaments catalanistes ( te sona la paraula "feixiste", "incult" o "blavero"?).
Crec que es un erro. No han fet res per a arrimar-se a les postures valencianistes, ni han deixat, ya no soles no ho han fet ells, si no que questionen la capacitat de fer-ho alguns, defendre la singularitat valenciana.
Em fa gracia vore llibres, articuls, opinions en diaris defenen les particularitats idiomatiques valencianes i despres, vore com s'esforcen en utilisar el hibrid imposat per l'AVL.
El juntar-se en gent en estos plantejaments , soles portara que se revestiran de lo que no tenen...valencianisme, al igual que passà en son dia en els espanyolistes que arrivaren al valencianisme.
¿Que el moviment valencianiste es minoritari i debil? Si ¿i que?¿ i lo be que mos ho passem?
No fa falta creixer el valencianisme a costa de gent que li fa falta justificar el blau de la senyera davant d'atres, o de dir que la comarcalisacio no significa trencar el territori (referint-se a l'imperi, clar)o que si, que els valencians tenim particularitats idiomatiques, pero mira, estos mos tenen que dir com tenim que parlar i escriure.
Tota esta barreja d'indefinicio, mos porta on estem: per al mòn, som espanyols que parlem català...¿vols un nacionalisme aixina? tu mateixa, yo no.
Posta un commento