Més negre que el cul d'una paella.

M'agüelo s'engolí en silenci una renya monumental en el saló de casa. El pis típic dels 50 era una immensa quadrícula de taulells verts, vetejats de traços clars i foscs. Per a mi, que tenia cinc anys, era un gran camp de fútbol. Tenia localisat el troç a on les juntes dels taulells eren menys irregulars. Regirava els armaris de m'agüela, seleccionava els millors botons i practicava durant hores sobre el gèlit tapet, radiant per a mi les millors jugades.

De tant en tant ella s'acostava, em pessigava les galtes i em dia que era el chiquet més guapo del món. I ho era. Pero els anys m'han malbaratat. En acabant tornava a la cuina, des d'a on s'escampaven per tota la casa els aromes d'uns menjars que ha deixat d'existir. Eixa casa està lligada als botons i als pessics de m'agüela, pero també a Vicki el vikingo i a una gravació que conserve, a on la meua família tractava de fer-me parlar per a enregistrar un bocinet de la nostra memòria: les meues primeres paraules. Eixa cassette és el recort que conserve en més estima, junt a la llibreta de marcacions de la costa valenciana de mon yayo, la seua carta de navegació i els prismàtics —en una lent trencada— i la clàssica caixa de sabates plena de fotos. Això m'ha quedat. I les sensacions, impermeables al pas del temps. Mai tinguérem coses com una càmara de Super8. La revolució tecnològica de la casa fon aquell magnetofó a on els dumenges de matí mon pare posava les cintes de Nino Bravo i de les grans orquestes del món. El magnetofó que imprimí les nostres veus, les meues beceroles, netament valencianes. Ma mare parlava castellà pero yo el deprenguí en l'escola.

M'agüelo es menjà una bronca de les que també han deixat d'existir. Una bronca dolça, sense estridències, amorosida.

— ¡Quin home! ¿Cóm se te passa pel cap entrar al chiquet en la cuina, que tindrà merda per a donar i vendre?

M'agüelo m'arreplegava d'escola i me duya al jardinet de J. J. Domine, just al costat d'a on estigué fins a la Guerra Civil el bar del vell federal Arlandis. En aquells arbres encantats [1] yo m'enfilava per les seues arraïls aérees gatejant, mentres m'agüelo em mirava sense el gest adust que li era natural quan estava en els demés.

Després entràvem al port i passejàvem fins la desapareguda Llonja —a on està ara l'edifici Veles i Vents, el mateix lloc a on anàvem a nadar, a peixcar burrets i alguna dorada, sense canya, només en fil, i a fumar els primer cigarrets. Un espai alambicat, ple de racons, de drassanes, de xàrcies per a reparar. Un espai que també ha deixat d'existir per a sempre—. Em duya d'una mà i en l'atra anava saludant als peixcadors que treballaven en les barques amarrades, com se saludaven els hòmens d'abans, sense concessions a lo explícit.

Durant aquelles passejades m'agüelo em contava històries senzilles a les quals ell no donava cap importància i que a mi em pareixen i em pareixen autèntiques heroicitats. I és que per ad ells la vida era una heroicitat quotidiana. Per eixemple, cóm ensenyà a mon pare a nadar: li nyugà una corda a la cintura i el tirà a la mar des de la borda. Quan era capaç de passar per baix, sense corda, d'un costat a l'atre de la barca, decidien que ya sabia nadar. Per als fills varons dels peixcadors era més important saber nadar que caminar o parlar. I tots, de fet, deprenien abans. Mon pare deprengué a nadar i mai més va tornar a posar un peu a bordo.

Aquell dia vaig convéncer a mon yayo per a que em pujara a una barca. Ya dalt no em va ser difícil accedir a l'interior, una visita llargament desijada. Yo havia desplegat tota classe de quimeres sobre el món que existia més enllà d'aquelles portiues de ferro i cantons redons. Vaig sentir una emoció insospitada que encara hui m'aborrona. I vaig conseguir aguaitar-me a la cuina, un espai minúscul a on un home negre i arrugat de sol i ones, d'amples esquenes, brut com un dimoni, cuinava una caldereta de peix. Aquell viage interior em donà collita fecunda. Sempre i hui encara he sentit una atracció innata cap a l'immediatea d'un chicotet camarot i l'immensitat de la mar oberta. Entre l'ànima i l'univers, igual d'inabastibles. Un barco i un llibre. Dos instruments a la mida de l'home des dels quals ataullar el món conegut i el desconegut. El de dins i el de fòra.

Em va fer prometre que no li contaria res a m'agüela… pero l'emoció em portà a cometre la primera gran indiscreció de ma vida. Anys després, quan mos yayos ya no estaven, vaig conéixer el pacte que havien tancat respecte a mon pare i que, per costum i llògica, tractaren d'aplicar també a mi, d'una forma molt més laxa: impedir a tota costa que li picara el cuquet de la mar, deixar-se la vida per a que no heretara catorze hores diàries de sol i salobre.

M'agüelo també era un home dels que han deixat d'existir. No ho dic des de la nostàlgia idealisada per la distància i l'infantea. Senzillament ho constate. Li dien el Paeller de malnom, pero mai el vaig vore arrimar-se a un foguer ni tampoc he sentit que fera una paella en la seua vida.

He conclòs que el malnom li venia de que tenia la pell negra com el cul d'una paella. Just al contrari que l'ànima.

[1] Mai he sabut el nom d'eixos arbres estranys que no he vist en cap atre lloc. M'agradava concloure que les seues arraïls eren aèrees perque només un pam per baix de terra estava la mar. No anava massa enganyat. Fa uns anys feren un pàrking i aparegué el moll migeval del Grau. Una de les arcades estava a apenes dos pams de la superfície actual. El nostre Ajuntament decidí tornar a soterrar-lo i seguir en el pàrking. En tot açò dels trages de Camps em sent desconcertat. Tot este canyaret per una inocent desviació de diners. I mentrestant, el Tribunal de La Haya que no processa a Rita Barberà per genocidi patrimonial dels valencians…