Esta semana hem pogut vore les imàgens de l'inauguració d'un monolit en recort dels lluitadors republicans per la llibertat que s'ha alçat en el Cementeri de Paterna. L'iniciativa del Fòrum per la Memòria —darrere del qual, com de tantes atres coses, s'hi troba la mà d'Eliseu Climent i ACPV— és l'enèssim intent de manipulació de la nostra memòria històrica: les banderes de l'independentisme català i també les barres nues —junt a les tricolors espanyoles— eren el símbol que acompanyava l'homenage als valencians que lluitaren per la llegitimitat republicana.
Els intents per associar històricament als lluitadors republicans de Valéncia en les idees de la Gran Catalunya són un insult per a la memòria històrica dels valencians. I un esperpent. L'avorriment que per a la generalitat de la ciutadania representa la persistent manipulació de la nostra història —llunt de conseguir que els valencians proclamen als quatre vents que han descobert la sacrosanta essència de la seua pretesa identitat catalana— ve provocant des de fa anys un embolic identitari que té un únic resultat: els habitants d'esta terra cada dia són més espanyols/castellans i menys valencians.
Qui vullga saber que lligga. No és lloc este per a enumerar detalladament l'arsenal simbòlic dels republicans valencians. Pero està clar com aigua de pou que els valencianistes que estigueren a punt de conseguir l'Estatut per a Valéncia en la década dels 30 tenien com a únic símbol la Senyera valenciana, un símbol íntimament lligat al republicanisme.
També és cert, i hem d'estar orgullosos d'açò, que aquells republicans feen gala d'una estreta germanor en Catalunya, de tu a tu i sense subordinacions ni paternalismes. Una relació que algun dia hauríem de fer normal, per be de tots, catalans i valencians. Dos pobles que hauríem d'anar de la ma en la recuperació de les nostres llibertats colectives. Un camí este més difícil i tortuós (encara) cada volta que s'escenifica pels carrers dels nostre pobles i ciutats, l'esperpent de que Valéncia és una regió de Catalunya.
Algun dia Catalunya hauria de ser conscient de tot açò, canviar de rumb, i deixar d'omplir les arques dels que només conseguixen, dia a dia, que els valencians ho siguen cada volta menys. També haurien de fer un pensament els que administren eixos diners des d'ací. ¡Qué diferent seria la situació si eixos esforços i eixos diners s'hagueren destinat a reviscolar la nostra natural valencianitat!
Algun dia. Esperem…
Foto: Annanotícies.
4 commenti:
En cuanto a la memoria, yo estoy por tomarme un ZIP, cada día está más cerca el Eternal Sunshine of the spotless mind...pastillas para borara algunos recuerdos, qué horror...
Sí, yo a lo mío, jajajaja. Saluditos POP y chuiks de cucurucho de vainilla!
En efecte, desmemòria en el sentit que el temps juga en contra perquè ya no resten massa supervivents que poden contar eixa autèntica història i pel falsejament d´un l´stablishment pancatalaniste que ha tornat a jugar hàbilment les seues cartes.
Sempre es disposarà de documents inapelables com el cartell d´Esquerra Valenciana, encara que tampoc resultaran exclosos de l´utilisació tacticista.
Si que es veritat que si anarem de la mà dels catalans, ens aniria millor, i també es cert que, cada volta que des de enllà es parla desde el catalanisme integrista, ens distancia més.
No va ser l'única manipulació simbòlica. En l'informació d'est acte en el Levante del 18 d'abril se diu que el final el va tancar un nét d'un represaliat "antes de que sonara la muixeranga y se irguieran los primeros puños entre el público".
No es diu, en canvi, que sonara l'Himne de Riego, ni l'Himne Valencià, que són els que sonaven realment en aquells anys en tots els actes republicans, quan la muixeranga era "únicament" una música popular que acompanyava a la processó religiosa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí...
Per cert: yo també soc nét de republicà. El meu yayo se salvà de la mort per ser un home de pau, i trobar-se, en el lloc adequat i el moment just, en un atre home de pau de l'atre bando. No són menester més detalls.
Prou de manipulacions de la nostra història.
Posta un commento