Mandela, el seductor.

El 14 d'Abril passat Vicè nos regalava una magnífica ressenya d'El factor humano, de John Carlin. En el comentaris Tur recomanava també la llectura. Vaig passar per alt la sempiterna llista de llectures que aguarda pacient en la meua tauleta i vaig mamprendre a llegir este extraordinari llibre. No abundaré en lo que ya explicava Vicè de forma magistral. Qui tinga interés que lligga ací.

No m'entusiasma lo que li havia llegit en prensa a Carlin. No dic que no siga bo. Hi ha autors que t'atrapen i uns atres que no. Per mil motius personals que poc tenen que vore en la seua qualitat intrínseca. Un llibre és tants llibres com llectors, ya saben. I en El factor humano continua sense entusiasmar-me l'estil de Carlin, pobre en concessions a la prosòdia, que diria l'amic Invisible, i a sovint massa maniqueu. Mai he cregut en blancs i negres.

No obstant Playing the Enemy és una obra mestra d'allò que podríem nomenar la ficció periodística, en la qual Truman Capote va doctorar-se quan escrigué In Cold Blood. El llibre de Carlin s'inclina més al reportage novelat, pero la referència creuada és vàlida. Primera sorpresa del llibre, la construcció formal, l'estructura. Monumental, meticulosa, i la forma d'amprar-la per a generar una tensió narrativa que atrapa des de la primera a l'última pàgina, sense clavills.

Segona sorpresa. Lo que conta. El paper de Mandela en el procés de reconciliació nacional de Suràfrica. De conciliació, de fet. No hi havia res que reconciliar, perque mai abans s'havien conciliat blancs i negres. Uns mataven i els atres morien, bàsicament. Una revolució pacífica, l'armistici d'una guerra civil solapada. I la conciliació de les parts per a construir una nació, Suràfrica, que abans de Mandela no existia.

El paper de Mandela, a través del carisma, de la seducció i de la generositat. I el poder que tot açò li otorgà per a posar en marcha el pla que havia urdit durant 27 anys de presó. El llibre és un manual de l'art de la seducció. I de la resolució pacífica de conflictes.

Ademés ajuda a comprendre una realitat que ens és tant lluntana… un país occidental en la punta més austral d'Àfrica, un contrast abrupte, com els penya-segats de la regió de Cape Town. Un país multirracial a on abans s'havia instaurat un règim nazi: l'apartheid. Una realitat sorprenent i insòlita en el planeta.

Ajuda també a entusiasmar-se pel rugby. Existint el fútbol, el rugby sempre m'ha paregut un deport menor. El llibre ensenya, per si no ho sabíem, que en realitat cap deport té uns valors intrínsecs i que lo important, lo trascendent, és el valor que li donen els seus aficionats. De fet, si els té, és perque d'ells el doten els aficionats… i els que el lliteraturisem. Un deport com el rugby, que és capaç de movilisar a les masses en lloc tan distants com Samoa, Argentina, Anglaterra, França o Suràfrica, alguna cosa màgica ha de tindre.

Un llibre extraordinari, que podria ensenyar-nos a resoldre conflictes civils i, si m'apuren, que dona lliçons per a ser millors persones.

PS Que cap aspirant a seductor deixe de llegir-lo detingudament.

Fa temps que no els propose cap cançó. Petula Clark, Downtown, un clàssic.



I un resum del dia que els Springboks conquistaren la Copa del Món 1995 als All Blacks. "Nelson Mandela y el partido que salvó a una nación" és el subtítul del llibre de Carlin.