El divendres passat estiguí cervessejant en La Paca (recomanable bar al costat del Musical del Cabanyal) junt a l'amic Desficium.
En eixir de casa passàrem pel Café i Calor, un espai municipal per a que els yonquis poguen fer-se un café i dormir un poc després del chute. Les provessons matinals de zombis entrant i eixint del lloc són habituals. Un lloc necessari per a uns pobres malalts que yo, personalment, m'estimaria més que estiguera ubicat en el carrer Colom, en la Gran Via o en el parterre.
De camí en la moto (ya nit tancada) cap a La Paca, en la zona zero del narcotràfic en la ciudad de Valencia, una chiquets de sis anys nos tallen el pas posant-se en mig del carrer en els braços estesos. Parem per a que uns amenaçants traficants carregats de cordons d'or al coll, tinguen ocasió d'oferir-nos la seua mercaderia. Hach, coca, caballo, base? És una escena habitual. Calma i temprança i avant, sense aparentar por ni enuig, senzilla indiferència.
Uns metros abans de La Paca, una escena semblant, en la Plaça del Rosari.
Després de la primera cervessa nos donem conte que ni un ni l'atre duguem un duro damunt. Evidentment en La Paca no es paga en targeta. Vaig passejant a un caixer pròxim —la majoria no estan operatius per la nit—. Està tancat i li dic al seu ocupant que deixe de fer-se base i m'òbriga, si és tan amable. És molt amable. És conscient de la seua desgràcia —"tio, no me puedo quitar de esta mierda"— i s'oferix a eixir del caixer mentres trac la pasta. "No home, no, continua en lo teu". Agraïx el gest de confiança i em confessa que uns minuts abans una dòna se n'ha anat corrent quan ha vist el percal.
Me'n torne a La Paca i seguim perorant sobre lo diví i lo humà. De tant en tant se m'oblida cóm és de sòrdit el lloc on vixc. Hui, llegint el diari, ho he recordat. Rita Barberà ha complit la seua amenaça. Abans de que el Ministeri de Cultura se pronuncie —a instàncies del Suprem— sobre si la voladura controlada del Cabanyal és expoli del patrimoni de tots els valencians o no, l'Ajuntament ha tornat a enderrocar cases. Les prioritats pareixen clares… i les instruccions a la policia local també: deixeu fer als delinqüents i fotau tot lo que pogau als veïns i als que estan contra la destrucció.
Espere que no acaben avorrits de llegir-me, pero és que la cosa clama al cel.
5 commenti:
Forlati, vosté tindrà uns quants defectes -com tots- però avorrir no està entre ells. Li ho assegure. I ademés té més raó que un sant.
No deixe de recordar-nos el calvari que alguns de vostés estan passant. Tot i que la botiflera major continue ofrenant noves glòries al gremi de la construcció i als gilipolles.
Ànim i abraços.
No hace falta irse al Bronx, ya tenemos aquí su zonita, bueno, en lo que la están conviertiendo, La coma, El zaidín y La chana en Graná, Can tunis en Barcelona,Las 3000 viviendas en Sevilla...y un largo etc.
Yo, mientas tanto y para no deprimirme, me voy a marchar a Ponyville, donde la idealización (la mía particular) pervive y los yonki ponys cuentan con barrios donde rehabilitarse.
Saludos POP en un viernes con sol!
Un post collonut, per a una realitat lamentable. Ya fa temps que estem d'acord en que es tracta d'una estratègia d'hostigament per defecte. En conte fer un sege en catapultes s'opta per no fer absolutament res. Deixar que siga la paulatina degradació de l'entorn la que llance als cabanyalers als amorosos pits de la botiflera.
Cal continuar denunciant-ho.
Hola Forlati, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància de la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com
La Rita podia ferse un museu de jeringuilles en la porta de casa,que en lo rata que és cobraria i tot.
Posta un commento