Molt més que Llevant UD…

Apenes havien tocat els primers minuts de la matinada del dia 9-9-2009 quan en la llum tènue de la cambra notar que els astres s'esgolaven per la finestra entreoberta de la galeria. I vaig sentir rampallades en el cos sancer —sí, n'era un, i sancer— i una mirada que m'acariciava generosa.

No sé a quin sant ni per qué vaig reflexionar en veu alta, fumant, sobre les oracions que reçava als 11 anys abans de dormir, el Parenostre i l'Avemaria que m'havien ensenyat en els júniors i que yo àvit de transcendència havia fet meus; i àvit de valencianitat, ya tan chiquet, havia traduit del castellà. Vaig pensar que eren un mantra no massa distint dels que reciten els tibetans. Em relaxava al final de la jornada. Mon pare treballava al costat del meu sofà-llit, separat per una cortina, cissellant joyes i sentint els programes de deports de la matinada, en la veu molt baixeta. El soroll harmoniós de la llima, el tasset i el cissell molejant l'or, la remoreta de la ràdio i els mantres que m'enfonaven en la sòn, en la pau.

Aixina em vaig dormir anit. En la remoreta de les cames refregant-se, en la carícia d'uns pels rebels en les galtes, en el "ací estic, ací seguixc" d'uns llavis que em buscaven. En pau i en calma.

M'han despertat els primers rajos per on se n'entraven els astres. He repetit els nous mantres que m'ensenyà la nit i he eixit a la ciutat, feliç i gojós, saludant a un sol novell que ha tenyit el cel de blaugrana.

He comprat tota la prensa i l'he llegida. José Ballester Gozalvo. 1907, 1909. Recuperat per a la ciutadania gràcies a la generositat d'uns investigadors i de la prensa que els ha fet costat. Llevant FC, Gimnàstic, Llevant UD. En la prensa, en la ràdio, en la televisió. He vixcut el jorn immers en la memòria. Gojosament immers.

He passejat els carrers del Cabanyal i he anat a La Plageta, he olorat les flaires que em venien del cel i m'he aborronat en l'intuitiva recreació dels Ballester Gozalvo en La Plageta pegant les primeres patades al baló. He pensat en José, 31 anys en l'exili parisí, i en la seua integritat i el seu patiment. En Víctor, represaliat ací. El borró ha persistit durant minuts. I l'he racionalisat: José Ballester com a símbol de la determinació, la singularitat i l'integritat de 100 anys i passeres de llevantinistes. Militants d'un club de fútbol sense trofeus en les vitrines i no obstant militants d'una idea vaga, etèrea, inexplicable; d'una forma d'habitar la ciutat i el món.

He tornat a casa extranyament feliç. Sense l'intensitat de Xereç, pero en la felicitat calmada de l'íntim homenage que acabava de fer a la memòria de 100 anys de llevantinistes. En l'immensa certea de que un dia com hui molts atres s'han sentit com yo. No àvits d'alçar crits o càntics, sino de concertar retrobaments en tots aquells que ens feren ser com som, més enllà del color de les ralles de la camisola. He sentit calma i un orgull immens. I el desig de compartir-lo, de fer-lo entendre almenys, a les persones a les que vullc.

Ya en casa he penjat del balcó dos senyeres, una del Llevant UD i una atra valenciana, indisociables.

A migdia he pogut sentir la veu serena i reviscolada d'un amic en hores baixes que m'ha dit entretallat per l'emoció "et vullc".

He tractat de fer-li entendre a mon fill —irremediablement ya llevantí, de fa temps— els meus sentiments, convençut de que encara no entendrà totes les paraules, pero algun dia, d'ací uns anys recordarà els gests, el parar i les mirades. I recordant-los, entendrà.

Cap a les sèt he sabut que un atre amic que venia del mege, de fer-se unes proves importants, no té res, més que la malaltia del nostre temps, que no és poca cosa: la pressa, l'ansietat, els nervis. Res fisiològic, vaja. I açò també m'ha emocionat.

No he volgut assistir als actes oficials del centenari, perque sabia que em deixarien un regust agredolç. I no em feen falta discursos ni traques. He fruit en l'alegria i el goig dels que les han fruides, pero a ni no em calien. Perque hui he entés, si encara no ho havia fet, la fortalea indestructible del llevantinisme. He entés que creixerem i que serem forts. Perque hui, com sempre, hi ha grans homenots que velen per a que este club, més enllà de les conjuntures i dels disgusts, es perpetue. Perque hui he entés que ya està al servici del nostre Llevant l'instrument més poderós que es puga imaginar per a la supervivència: la memòria. I que açò no té marcha arrere.

Me'n vaig al llit paladejant cada moment del dia, imborrable. Me'n vaig al llit en els llavis de la matinada anterior humitejant-me un jorn sancer dedicat al plaer de la memòria, l'orgull i l'identitat. Dedicat a l'amor sobretot. Un amor incondicional, intens, plaent. Cames refregrant-se, barres blaugranes i blanquinegres, mirades que et cissellen i et molegen.

Memòria, memòria, memòria.

I al fútbol que li donen pel cul.