El nom de les coses…

Les primeres llectures eren intuitives i en poc de criteri, erràtiques, pero eren les nostres. També nos en topetàrem en algunes fonamentals que ens marcaren per a sempre: Cien años… de G. M., Flor de Mayo de B. I., Crim i castic de D., Enzesberger, Escohotado…

Les primeres cervesses i botelles de vi també igual. Inventàvem el botellot: litrones en algun pati d'Eugènia Vinyes i botelles de vi en els banquets de l'avenguda Blasco Ibáñez, enfront dels antros.

En aquells banquilets depuràvem l'oratòria i la dialèctica en discussions sense fi sobre qualsevol insubstancialitat. Com ara bàsicament, vaja, pero en ara en més batalletes de yayo Cebolleta que contar…

I quan ens costava traure les paraules de la gola i ens quedava poca capacitat d'expressió més enllà de la rialla i l'abraç féem una concessió a la lírica.

Nos adisàvem en la foscor sòrdida de l'ACTV o en Acción i deixàvem volar la ment fins que entràvem en èxtasis quan sonava algun poema sense paraules, com este d'Anne Clark.

No ho recorde en nostàlgia. Estàvem descobrint el gel i el nom de les coses. El fret que et gelava el cos i l'ànima quan comprenies que ningú entenia de poesia i que només pareixia que era aixina per culpa de l'alcohol i les drogues. El nom de les coses, com desig, ànsia, calfor, tornar a casa en silenci, en el cap entre les amples solapes de la jaqueta…

No recorde en cap nostàlgia el temps de posar-li el nom a les coses. Em vaig divertir, pero m'estimaria més que això de posar noms a les coses vinguera de série en el moment de nàixer. A risc de rebre les seues maldicions, els ho confesse: m'estime molt més viure-les que posar-los nom.