Santa Pola

Santa Pola, Guardamar, Torrevella… Ressonen en la meua memòria més ancestral, brinets de la memòria difícils d'identificar i d'ubicar. Pero ressonen pròximes des de sempre. Mar, peixca i havaneres. I Tabarca clar, a un tir de pedra. La tradició marinera valenciana més meridional.

Vist des d'El Cabanyal és normal. El trànsit de persones vinculades en la mar entre aquella terra i esta ha segut constant. Allà anaren famílies de cabanyalers en —un de tants— temps de carestia i establiren cases en Torrevella com les d'ací, en paralel a la mar, totalment reconeixibles, fa més d'un segle. I en uns atres moments vingueren d'allà ací, igual, buscant la pataca. I de la mà de les persones transitaren també històries maravelloses de mariners i navegants d'ací i d'allà.

Per això assentat l'atre dia en l'escollera de Santa Pola, jugant a imaginar quantes braçades hi hauria que pegar per a aplegar a l'illa plana de Tabarca, tot era tan familiar, tan pròxim, tan reconeixible. Tan carregat de memòria.

Aparegué un veler governat per un insensat o un foll que escorava quasi 45º. Les tabarqueres no havien eixit pel temporal, com tota la flota peixquera que estava amarrada en port. La mar quan més brava més bonica. Açò devia pensar també l'intrèpit del veler. O no: pot ser estava allí perque sabia que l'admiraríem, mentres ens tocàvem els dits, en els llavis, i sabia que yo escriuria este post. Que els hòmens de la mar són molt sabuts.

Encara se'm posen els pels de punta de tornar a sentir A Santa Pola del cantautor ilicità Pep Marcos (sentir-la punchant ací).