Una mala salut de ferro

Mai he segut un home malaltós, ni de chiquet. Podria dir-se que tinc una salut de ferro, a pesar de portar ulleres i visitar al dentiste des de l'adolescència; certa tendència al colesterol alt i alguns picos puntuals d'estrés indesijats que em provoquen migranyes tensionals, tot açò heretat de ma mare, que per atra banda és una santa.

Dos voltes he entrat en el quiròfan: per a que m'operaren de fimosis quan quasi no tenia us de raó —pero recorde les picoretes dels punts com una cosa diabòlica— i ya més major, quan em llevaren els 4 quixals de l'enteniment i vaig experimentar per primera i única volta el també diabòlic plaer de la morfina. Hmmmmm.

Pot ser per açò siga hipocondríac —en procés de cura— i aeròfob. Com mai solc agafar malaties comunes, de les que em parlen uns atres, solc pensar: "quan me'n vinga a mí, serà ben grossa, ya voràs".

Vist lo vist, més que una salut de ferro, crec que podria afirmar, junt al mestre Angresola, que tinc una mala salut de ferro.

Ve tota esta introito al cas, perque porte uns dies malalt. El mege em receptà llit, antibiòtic de choc, no fumar, i paracetamol. Un virus en procés de mudar en bronquitis, crec q vaig entendre. Li he fet cas en la caent química, pero ni he estat tres dies en el llit llegint a Mortadelo y Filemón i creixent, ni he deixat de fumar del tot.

Això sí, he relativisat el treball i he trobat cert plaer en disculpar-me d'algunes obligacions excusant allò de "és que estic malalt". Espere curar-me ben curat del tot i he pensat estos dies en que a voltes la vida ens regala lo que necessitem, com si el destí fora sabi: uns dies de descans obligatori, sense cap mala consciència.

Els deixe en el Fly me to the moon de l'immortal Julie London, el tema que puncha Otto DJ en una badia entre Xàbia i Benitachell, en una novela que vaig llegir fa uns anys.