I bollia el mar…

[Edward Hopper. Morning sun].


Els clams per la primavera comencen a surtir efecte. La llum comença a ensenyorar-se més alta, més nítida, més guapa. I les tanques metàliques ya cercolen l'espai destinat a l'esclat de les mascletaes. Les estacions —cada dia més malsanes— conviden a remembrar l'infància i ens atrapa una sabor, una olor, una sensació, una ilusió. Una conexió neuronal que ens fa convéncer-nos que encara som el mateix ser que aquell chiquet. Una conexió atemporal entre esta i aquella sensació.

Una ilusió. La del trencament de les rutines. O una modificació llaugera almenys. Una sensació, la de percebre el propi cos fos en el ritme del cosmos.

Baixar al carrer el dia després de la plantà i de colp i repent enjugassar-se en les falles —a la dreta la gran i a l'esquerra l'infantil— de Progrés-Travessia del Teatre de la Marina. I la mare cridant des del balcó perque anava a fer tart a escola. L'ilusió de tornar del colege, passar a pel berenar i baixar en una llibreta i una llapissera a dibuixar els ninotets de la falla infantil, com si es tractara de deconstruir el procés —¡qué anava a saber el chiquet en aquell temps lo qué era deconstruir!—. Aquells dies el sol lluïa en lo alt i alguna nit de la cremà, com una broma, plovia. Pero fora com fora el fòc sempre cremava i ell deixava entrar la calforeta en el cos, des del balcó, en un moment que no volia que acabara mai, en la pell aborronada pel fòc, la nit, les cendres i la música.

Al sendemà el carrer era un lloc trist per a la vida. Havia passat tot massa ràpit i només alguns clavills en l'asfalt del carrer eren testimoni d'aquell esclat fugidís. Girava els cantons, de camí a escola, imaginant que trobaria alguna falla que s'haguera salvat de les flames i quan desestimava esta idea, per fi, acceptava que el final del fòc no anunciava més que l'entrada de noves ilusions, una forma brillant de benvinguda.

Fea caloreta i pronte la mare trauria els pantalons curts de l'armari. Canviàvem l'uniforme d'indis i vaquers —més de vaquers, la veritat, i de llana grossa i acampanada— pel de futbolistes. Començava un calvari per als genolls. Fer-se sanc, assaonar-se la corfa, arrancar-la. Nous jocs invadien el carrer. Començava el temps de chafar plaja i escollera, de nadar en el moll, tirant-se de cap des de les barques de peixca, de vore pits de chiques —i dònes, inclús la mare d'algun amic— abocant-se a les tanques del solàrium de Les Arenes, de començar a pensar en l'estiu, que representava el gran canvi real d'escenari.

Noves ilusions.

[Les muletilles en la parla són una cosa que practique i odie a parts iguals. De la mateixa forma, en este blog, a sovint reitere algun sonsonet com si fora un mantra. Ho faré una volta més: en la recurrència a les vivències de l'infància no s'amaga cap malaltusa nostàlgia. És només fer viva la presència per a no abandonar mai aquella part de chiquets que més humans ens fa].

Noves ilusions. L'arribada de la primavera o el detall més menut ens proporcionava l'excusa perfecta per a ilusionar-nos en noves coses —o en les de sempre, renovellades—. De forma ansiosa inclús. O minúscula. El cigarret que ara encenc era anar a per carrancs a les roques. El cigarret era el primer dia de pantaló curt. El cigarret era que tornara el sol a les vesprades de dumenge en Orriols. I l'orchateria que obria. I els barrets en el carrer. I el banquilet.

El cigarret, el cigarret… No clamen contra el cigarret, hòmens de poca fe i salut ferma. Ara està el cigarret —que també és una chicoteta ilusió quotidiana— i també lo atre, en un abellidor aroma de Cutter's Choice que tot ho inunda. Les ilusions són les mateixes transformades; i el motor dels canvis i dels nous ulls per a la vida, les estacions, els dies, els estímuls.

Hem canviat pero no tant. No essencialment. Primavera. Una sabor, una olor, una sensació, una ilusió.

Una sabor. La de la gata que llepa a la seua criatura per a que sempre estiga templada, immaculada, satisfeta i aconhortada.

Una olor. La de les toalles secant el monyo en delicadea, la del barnús després de la ducha, la dels cossos frescs damunt dels llançols nous.

Una sensació. La de conduir per una carretera buida de La Costera, mentres es retallen les montanyes límpides sobre un cel de Hopper, un dia qualsevol, després d'una de les últimes i intenses pluges de l'hivern. La de fer-ho al sendemà d'haver sentit plovisnar contra els cristals de la cambra, en la nit i, just després de l'èxtasis, quan uns llavis desconcertats exclamen "Jo, cóm plou!", pero ya no plou. Plovia. A mars. Mar endins. I bollia el mar com la cassola en forn.

Una ilusió. La de redescobrir-ho cada estació, cada dia, cada minut.



La 7ª de Beethoven (fragment).