Amollar llastre…

Vaig fent. No vaig tirant. Des de que tinc memòria.

Faig coses de tota classe i condició, en tots els àmbits de la vida, a colp d'estímuls i inquietuts. Moltes coses i a sovint porte un sac massa pesat. Perque no tire res. Conserve tot i no tinc contractat a un archiver que ho organise.

Conserve el ticket d'un restorant, del cine, entrades de concerts, prospectes, tellines i pechines, pedres, vells disquets d'ordenador, notes, apunts, trossos de suro de la Serra Calderona, revistes i diaris, fulls volants i per supost tot allò que la gent normal sol guardar: fotos, llibres… Cada andròmina —fantàstica paraula catalana— em retrotrau una sensació, un sentiment. I m'agrada viure el present i proyectar el futur tenint molt present cada sensació i cada sentiment que m'han fet com soc. Siguen bons o roïns. També ho passe be recreant moments que van lligats a coses que conserve.

Periòdicament el globo renqueja apenes i raspa cimeres perilloses. Cal amollar llastre. Revisar, fer tria, ordenar, conservar per als pròxims tants anys.

Sempre és una activitat pesada que porta dies i dies. Ademés, als que vivim —com bevem— compulsivament, ens fa una sensació estranya d'estació de tren, de coa d'hospital. Pero també fondament catàrtica. Pura serotonina. Buidar la cistella del globo, remontar el vol, deixar-se engrunsar pels vents, ataullar nous paisages, fer-se permeable a noves pluges.

Com la maravellosa olor a tormenta que hui ho invaïa tot.