Tabarca

Tabarca és illa plana, pero també es primavera d'hivern, encara que siga estiu, quan el sol darrer del dia la vernissa de taronja i les aones del barco deixen bromeres infinites que l'ancoren a terra.

Tabarca és una verge, per a qui vol trobar-la, encara que siga un dissabte de juliol. Són centenars de cales a on trobar una ombra per a fer niu, són arrapons entre les roques, són gats sestejant absents del món en l'església, són carrers sense asfaltar, són ruïnes i pàtria eixuta d'uns quants mariners vells que fumen assossegats veent anar-se'n l'últim ferry el dumenge a boqueta nit.

Tabarca també és adeu. Retindre-la és una quimera. Romandre també. I no obstant qui la despulla, ya la té sempre present, entre curves torrefactes de cos calent i cansat de bussejar, en fer l'amor, de per vida, present. Adeu Tabarca. Mai vaig ni ensomiar que et sentiria tan plena —i gens plana—, que et faria l'amor tan dilatadament.