8.7.10

Soy un mal español…


No me alegro. Es más: detesto el pase de España a la final. 

Ni me quejo de lo que cobrarán de prima; ni practico el independentismo; ni soy antiespañol; ni siquiera me apuntaré a la teoría del pan et circus, de la cortina de humo.

Y sin embargo no me alegro. Es más: hubiera brindado por la victoria de Alemania ayer, la de Paraguay antes, la de cualquiera que hubiera evitado este "sueño"… Un brindis con prudencia, sin alharacas. Sin necesidad de molestar, en su pena, a los amigos y familiares que sí se alegran.

Soy valenciano. La lengua y la identidad propias se mueren. No puedo sentirme  español de esta España que lleva siglos matando mi lengua y mi identidad. Podría sentirme español de otra España que no existe y tal vez no exista jamás.

Me da asco, sí asco, la explosión de júbilo —y sus símbolos— que asocia el fútbol con la idea de España que me aniquila como valenciano.

Este "sueño" de muchos no es fútbol. Es un paso más en la aniquilación gradual de los valencianos como pueblo. Un paso de gigante. La aniquilación de mis raíces más íntimas. Es una ecuación sencilla de comprender:

Más de esta España: más homegenidad: menos valencianidad.

Muchos de ustedes hoy se acuerdan de Villa, de Maceda, de Puyol, de Cardeñosa… Yo me acuerdo del conductor de autobús que me dijo "hábleme en cristiano", de todas las humillaciones sufridas bajo el yugo de las banderas que anoche inundaron las calles de las ciudades y pueblos valencianos.

Llámenme mal español. Yo les acusaré de malos valencianos.

5 commenti:

elzo ha detto...

Una mica incoherent escriure el post en castellà, no?

Masclet ha detto...

Aixina "tots els espanyols" podran enterar-se de lo que diu

-- ha detto...

M'ha agradat el teu raonament, yo, sense el futbol, ya vaig tindre un semblant, a dia de hui yo soc independentiste, m'ha costat pero al final m'he donat conte de que lo millor és esta ideologia i no t'obligue a que t'unixques ad ella, pero aixina vaig començar yo.

En fi, he de donar-te la raó, perque en tens molta, quanta més homogeneitat i "identitat espanyola", manco identitat valenciana, manco llengua valenciana i manco valencianitat. Una pena que els demés no es donen conte, yo, al igual que tu, vull que Espanya perda, i els que estan al meu voltant ho saben, pero respecte als demés i yo celebre (celebraria) la derrota d'Espanya de forma senzilleta i sense molestar als que pensen diferent de mi, perque si vols que respecten com penses, has de respectar com pensen els demés.

Saluts i la meua enhorabona per l'artícul, intentaré seguir el teu blog més a sovint, pareix interessant.

Anonimo ha detto...

El valencianisme (el de veritat, no el de Sentandreu) podria tindre molt futur i molt exit en organisacio, mijos i gent preparada que no s`invente nous nacionalismes ni noves ortografies.

Anonimo ha detto...

Forlati, si s'extrau el futbol a un escenari social, patriòtic i polític estem caent en el mateix error que els nacionalistes espanyols que han unflat pit després de la victòria de la selecció.

Açò és simplement futbol. Sense sentir-me vinculat a Espanya, volia (després de la decepció azzurra, clar), que guanyaren per una qüestió de proximitat d'ídols senzills com Iniesta o Mata, per la qualitat del joc, pel record d'alguns altres mundials.

EG ho explicà millor que jo, millor que ningú, al seu blog del Mundial.

Ho dic jo, que pense allò que els anglesos diuen "club abans que pàtria".

Vicè.