Punt d'inflexió

Res pijor quan la vida t'atabala cada dia en problemes domèstics que obrir més portes. Quan hauries d'arracerar-te del fret i aguardar en paciència que amainaren la pluja i el vent, obris més finestres.

És un desafiament un tant inconscient. De sobte el viage i les portes i les finestres. I la sensació que ya tenies, agreujada, de que el món és plural i divers i la teua vida ha de beure d'ahí i no de les rutines que t'han encarransit el pensament, l'inquietut i quasi, de raspalló, també l'ilusió.

El viage a voltes és plaer, perque tens la sòrt de compartir-lo en persones que, de per si, ya fan especials les coses més senzilles. I molt més les que, per desconegudes encara, pareixen especials i inclús podrien ser-ho.

Pero sempre és un sacsó per a la pròpia consciència. Un avís que t'ha d'endreçar els camins que transites. El viage —a una ciutat de la que eres incapaç de recordar més de tres noms de carrers—, et sugerix un mapa de sensacions, decisions i vivències que et renovella i a l'hora excita tot allò que duyes dins. Lo bo i lo roïn.

El viage et sugerix mapes, pero també pot ser un espill en el qual et reflexes en sorpresa i temor, preguntant-te ¿Qué estic fent?

La ciutat té un nom. El nom és intrascendent. No per a mí. La ciutat es diu punt d'inflexió. O això o l'espill. I en l'espill no m'agrada lo que veig.