Sant Joan de Terranova. Yo també estic en la partida que ensomia Vicè junt a Tony Soprano i la seua banda. He perdut fins lo que no tenia en un mà a mà en que em quede a soles en Ralphie Ciffaretto en un farol monumental. I em guanya en un trio. La meua mirada d'odi el traspassa.
Al sendemà de matí li furte el barco a Tony Soprano —ya vorem cóm pague el combustible, eixe barco només de posar-lo en marcha tirà 300 dòlars de gasolina— i me'n vaig a eixa costa maravellosa de Terranova, que les antigues llegendes diuen que descobriren els baleners èuskars.
Faig escala en Hàlifax (Nova Escòcia, Canadà) i canvie el barco de Tony per un veler i un feix de billets. És hivern, vaig nit i dia pendent del gps. Topetar en un dels icebercs que van a la deriva en eixa época seria fatal.
L'entrada al Port de Sant Joan de Terranova és el coll d'una botella i després una badia majestuosa i les casetes de colors i la Llonja de Peixcadors i tot això que es pot trobar encara en La Vilajoyosa o en Santa Pola. En Sant Joan viuen 100.000 persones escampades en molts quilòmetros quadrats. És una illa perduda entre la gelor permanent i el no res. Peixcadors mítics i gent de sanc calenta, que a partir de les sis de la vesprada ompli bars i cafeteries i els dies de festa gran acaben ballant rock and roll en antigues granges reconvertides. És una illa perduda a massa quilòmetros de qualsevol aguait de civilisació.
Allí cosiré veles impossibles, vore passar els núvols, llegiré versos d'Ausias March a alguna jove aventurera, repassaré llibres de llegendes nòrdiques i em buscaré alguna martingala tecnològica per a poder vore els partits del Llevant UD.
El soroll de la mar colpejant la costa de Terranova forma part de la banda sonora de la meua vida.
(Pista del post: De alergias y exilios, en Fare Vucciria)
