M'agrada que la mar es posa brava… si hi ha un bon naucher al timó. M'agrada que plovisne en hivern o la pluja tropical que ya és nostra, en estiu. També els gotellons rojos i aillats carregats d'arena del Sàhara. M'agrada la pluja torrencial a este costat dels cristals del balcó. M'agrada també banyar els llançols en les nits caloroses de l'estiu. Inclús arracerar-me en les ombres dels balcons quan ixc després de dinar de casa a 35º en agost.
M'agrada un poc menys l'humida gelor del Cap i Casal en moto, en giner, prop del càixer del riu, entre les últimes hortes o pel camí del cementari —tallat per a sempre— camí del Cabanyal. I menys encara parar en un semàfor al bell mig de la solana, en juliol.
Pero odie el vent. Eixos tres dies de vent que sempre apareixen a finals de febrer i primeries de març, el vent que udola i mou les Senyeres penjades en els carrers per a Falles. M'agrada trobar-li la gràcia a tot, pero en el vent no hi ha manera. Podria extingir-se i seria feliç. Com si s'extingiren les serps. O la televisió.
Ahir vaig acabar el primer volum d'este còmic —Un siglo de crimen organizado en NY. Primera época—. El guió és un poc caòtic, pero els dibuixos, d'un realisme sublim, m'han retrobat en l'infància. Confesse que soc un clàssic per a l'estètica dels còmics i em pregunte per qué ha caigut en desús est estil. També constate que m'entusiasmen les recreacions artístiques dels fenòmens arquitectònics. I este còmic, a banda de tot, és un manual d'arquitectua neoyorkina de primers de segle. Recomanable "ma non troppo". A no ser que vos atrape el traç dels dibuixos com a mi.
La Cosa Nostra (2006). Guió: David Chauvel. Dibuix: Erwan Le Saëc. 224 pàgs.
* Versos d'un popular himne valencianiste de 1915, escrit per Lluís Cebrián Ibor.
