En uns mesos, el 15 de setembre, farà 20 anys del superconcert dels Pixies en Arena Auditòrium davant de vora 5.000 persones, per a presentar el seu LP Bossanova.
La banda bostoniana de Black Francis, Joey Santiago, Kim Deal i Dave Lovering no debutava en terres valencianes aquell dia. Ho havia fet un any abans, el 2 de Juny de 1989, 27 anys just després del primer ascens del Llevant UD a Primera, per a presentar el Doolittle. Apenes una cinquantena de groupies assistírem a aquell concert en Garage. Servidor de vostés era un d'ells, el posseïdor de l'entrada 000002.
Estos dies d'agost, dedicats a ventilar els paperets de la memòria, han reaparegut en les meues mans. Abans de tornar a dormir la sòn dels justs, les he escanejades per a compartir la re-troballa en tots vostés.
La la love you!!!!
[whistle] yeah
i love you
i do
i love you
all i'm saying pretty baby
la la love you don't mean maybe
all i'm saying pretty baby
first base
second base
third base
home run
[whistle] yeah
i love you
i do
i love you
all i'm saying pretty baby
la la love you, don't mean maybe
all i'm saying pretty baby
El temps és de lo més elàstic. Ya saben, Einstein, el relativisme i tot allò. Res de nou.
• L'atre dia se'm desbaratà la nevera. Evidentment no tinc ni idea d'ón parava la factura, pero telefoní al servici tècnic i em preguntaren ¿quànt de temps la té? Uf, no sé, pot ser un any i mig, provablement no tant. Llavors, no hi ha problema. La cobrix la garantia, pero necessitem la factura. I en la tenda em feren un duplicat. Fea 4 anys i mig que l'havia comprada.
• Segur que els ha passat que fa tres dies que no has vist ad algú i quan repares i et poses a pensar fa dos hores que vos heu despedit.
• O al revés, que tens la sensació d'haver-te fet un chocolate en churros —no hi havia bunyols, arg, Valéncia està perdent-se sancera, de cap a peus; no queda res sagrat— en Santa Caterina i han segut quinze minuts i quan estàs tornant a casa mires el rellonge i han passat tres hores.
El temps és tan elàstic com l'intensitat d'una presència o una absència. Aisss.
Fugint de l'aspror del post anterior, 2009 ha segut, personalment, un any intens, ben intens en molts aspectes. Començà intens, acaba intens i ha segut intens per tot el mig. Un any de fondes permutes en tot allò de les presències i les absències, perque desgraciadament el temps és elàstic pero no nosatres. Ni ho som ni tenim el dò de l'ubicuitat, ni podem estar en totes i a totes. Triar sempre és dramàtic. I més, si trien les circumstàncies per tu. A voltes, en tot cas, és precís i saludable que trien les circumstàncies.
Veig en perspectiva i en un punt de saudade les absències i em dolen. Per més que les presències hagen segut commovedores.
A totes les absències, més o menys resignades, a tots els que vullc i he desatés, en major o menor mida, enguany, dedique en públic este pensament. Perque en privat sempre els tinc presents. Ells saben de sobra qui són. I si no ho saben o ho dubten, és que no són.
(Vídeo Into the white dels Pixies. La cançó no té desperdici. Tampoc Kim Deal, mit eròtico-guitarrer sense parangó. Especialment des d'aquell concert en Arena, fa molts anys, en que la sala es quedà en silenci entre cançó i cançó i vaig cridar Hey, con un posés des de la tercera fila i Kim en va senyalar en la pua, em va somriure i feu Hey i començà a tocar-la. I de postre: les Breeders, en Kim també al capdavant. L'eròtica de la guitarra que posà en solfa l'immens Hendrix, supose).
