L'èxit de l'artícul Valencianistes de Vicent Baydal d'ahir en Levante-EMV i en general del seu paper públic —sobretot des del blog Vent de Cabylia— com a catalisador de la valencianisació del nacionalisme d'arrel fusteriana —imprescindible per al futur d'este país— cal emmarcar-lo dins d'un context i d'unes coordenades que ens permeten donar-li tot el valor que realment té. L'artícul i l'articuliste.
• Els arguments de Baydal no són nous. Respecte a la Senyera i respecte a la necessitat d'un valencianisme de construcció superador de baralles i traumes, fa décades que està dient-se bàsicament lo mateix des de l'entorn intelectual del nacionalisme valencià. Ho han dit intelectuals blavers i tercerviïstes. La diferència estriba en qui ho diu i cóm. Ho diu un historiador jove d'una generació que ha creixcut llunt del fragor de la Batalla de Valéncia. Ho diu des del convenciment valencianiste, des de la necessitat imperiosa d'oferir un valencianisme ilusionant a la nostra societat. Un instrument imprescindible al servici del futur de la nostra identitat com a poble. Ho diu, insistixc, des del convenciment valencianiste clar i ras. La Senyera com a instrument, no de divisió, sino d'unió, de símbol per a un proyecte nacional valencià de futur. Deixant de costat prejuïns i batalles estèrils. Mai ningú ho havia expressat d'una forma tan preclara: La Senyera, més enllà de raons històriques, com a símbol que ens singularisa. Per a un proyecte nacional singular, un símbol singular.
• Els plantejaments de Baydal tenen una clau d'aplicació obertament política. Apunten al Bloc. Li recorden qüestions elementals: que és l'únic partit que té la possibilitat d'obrir un clavill en el dramàtic bipartidisme cap al qual anem, de cap; que només hi ha lloc per a un tercer espai i que és valencianiste; que el Bloc podria ocupar eix espai; que només l'ocuparà si es centra en un proyecte clarament valencianiste; i que ademés de ser-ho cal demostrar-ho, per a seduir als potencials votants valencianistes, que tots sabem que existixen i que estan a l'aguait. Cal demostrar-ho en sinceritat. Una operació de maquillage circumstancial serà l'enèssima pèrdua de temps.
• Estes idees no apareixen òrfenes de referents. Apareixen a l'alcavor —i refermen, a l'hora— de les iniciatives cíviques del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà i de la Plataforma Bitibou; d'espais de trobada com valencianisme.com; i de discursos polítics obertament en sintonia com el d'Units x Valéncia (Opció Nacionalista Valenciana) i el de creixents corrents d'opinió dins del propi Bloc. Apareixen a l'alcavor, en definitiva, de l'ambient d'esperança i moderat optimisme en molt diversos entorns. Un ambient que es palpa sobretot en el carrer, entre simpatisants no-militants, entre gent anònima que confia obertament en este camí. I que espera ansiosa la seua consolidació per a sumar-se'n. Un ambient que confirma la potencialitat brutal d'estes idees, més enllà de la sesuda i alambicada reflexió dels militants que, a sovint, per viure immersos en estructures estantices, no són capaços de vore més enllà.
• Hi ha un últim factor molt destacable en la posició des de la qual Baydal ens oferix les seues idees: la valentia i el compromís. Una encorajadora valentia. Baydal no és cap inconscient: sap lo molt que es juga apostant per este camí i ho fa obertament. Este factor multiplica l'impacte del seu discurs. Desvela l'honestitat brutal de la seua proposta. I fent-ho, està dibuixant el camí per a tants atres, arracerats en les trincheres i poregosos d'aguaitar el cap.
Un camí difícil i no obstant l'únic possible. Un camí de valencianitat que acaba de mamprendre. En el qual, com Baydal diu a sovint en el seu blog, la pedagogia serà clau. Perque portem massa décades de malentesos i prejuïns. Caldrà fer pedagogia sobre moltes coses. I tots haurem d'acceptar que estàvem/estem enganyats en algunes d'elles.
I no obstant, tot serà molt més senzill de lo que pensem si tenim el front clar i net i sabem cap a on anem, cap a l'únic lloc d'arribada possible —i encara i tot viable—: una Valéncia, del Sénia al Segura, lliure i nostra. Sense estridències, sense sumissions, chafant terra. Sense vergonya de res. Erts, ben drets.
Ilustració: pg. d'El Camí núm. 75, 12/8/33. Fotografia d'una multitudinària manifestació valencianista en Alzira a favor de l'Estatut.
