Sant Joan de Terranova. Yo també estic en la partida que ensomia Vicè junt a Tony Soprano i la seua banda. He perdut fins lo que no tenia en un mà a mà en que em quede a soles en Ralphie Ciffaretto en un farol monumental. I em guanya en un trio. La meua mirada d'odi el traspassa.
Al sendemà de matí li furte el barco a Tony Soprano —ya vorem cóm pague el combustible, eixe barco només de posar-lo en marcha tirà 300 dòlars de gasolina— i me'n vaig a eixa costa maravellosa de Terranova, que les antigues llegendes diuen que descobriren els baleners èuskars.
Faig escala en Hàlifax (Nova Escòcia, Canadà) i canvie el barco de Tony per un veler i un feix de billets. És hivern, vaig nit i dia pendent del gps. Topetar en un dels icebercs que van a la deriva en eixa época seria fatal.
L'entrada al Port de Sant Joan de Terranova és el coll d'una botella i després una badia majestuosa i les casetes de colors i la Llonja de Peixcadors i tot això que es pot trobar encara en La Vilajoyosa o en Santa Pola. En Sant Joan viuen 100.000 persones escampades en molts quilòmetros quadrats. És una illa perduda entre la gelor permanent i el no res. Peixcadors mítics i gent de sanc calenta, que a partir de les sis de la vesprada ompli bars i cafeteries i els dies de festa gran acaben ballant rock and roll en antigues granges reconvertides. És una illa perduda a massa quilòmetros de qualsevol aguait de civilisació.
Allí cosiré veles impossibles, vore passar els núvols, llegiré versos d'Ausias March a alguna jove aventurera, repassaré llibres de llegendes nòrdiques i em buscaré alguna martingala tecnològica per a poder vore els partits del Llevant UD.
El soroll de la mar colpejant la costa de Terranova forma part de la banda sonora de la meua vida.
(Pista del post: De alergias y exilios, en Fare Vucciria)
7 commenti:
Me sigue usted cayendo bien..., lo sabe.., no???? jaja
Un beso
Nunca he estado en Sant Joan, despu�s de este post apetece visitarlo, vaya...voy a coser con esmero un barco de fieltro, velas inclu�das, pues ya hay un lugar donde desembarcar.Y si hay alg�n percance, costurero en mano, barco nuevo y yo a lo m�o: eso es coser y cantar,jajaja.
Besos PoP!
Por cierto en Santa Pola, un calderito...de llorar, y si no, barquito y en veinte minutos estamos en Tabarca...mmmm, mejor aún..
La mar colpejant la costa, siga la que siga, la mar colpejant la vida... i un veler i casetes de colors, cal algo més?
Viure no és precís, navegar és precís. Algú que recorda la mar batent contra la costa de terranova és invulnerable a les chicotetes miseries de l'ací i ara. Gran post.
"Allí cosiré veles impossibles". Té vosté ànima de poeta, Forlati.
Respecte a lo del blog, li puc dir que la meua vida està prou animadeta i d´alguna manera seria una obligació més. Me conforme intervenint ací i allà disfrutant amb tots vostés. He arribat per casualitat (supossant que existeixen les casualitats) i em trobe ben a gust. No és fàcil trobar una colla de malalts pels llibres i que al mateix temps sàpien parlar de cinema, de música o de futbol. I damunt, valencians.
Gràcies per la seua hospitalitat.
Angresola
Morena@ Tabarca. Hmmmm. La nostra illa. Illa màgica. Sempre he pensat q m'agradaria visitar-la en primavera d'hivern. En estiu no cabem tots els que anem. Usted también me cae un poco bien. Y cada día la veo más guapa y más rockera. Besos.
Marpop@ Teja i desteja, teja i desteja, pero no como Penélope esperando a Odiseo.
àgueda@ Hmmm. Cal poc més.
Diafebus@ Viure no és precís, navegar és precís. Qué extraordinària troballa feu vosté aquell dia que topetà en estes paraules de l'immens Pessoa.
Angresola@ El plaer és nostre de tindre'l per ací.
Posta un commento