Soy así

(Los Salvajes. Soy así)

He tornat a la vida. Curiosa forma de tornar. Declarant-ho en els dits sobre un teclat i no sobre el cos d'una dòna. Bevent aigua, que franquege l'entrada frondosa del fum del tabac en els meus lleus, front a la pantalla que m'ha esclavisat durant semanes… I no buscant l'equilibri —perdut a mans del Negrita— pels assucacs del Carme, que és l'opció que he valorat abans d'optar per esta. I no alçant la mirada, guiant-me per les estreles que només em maregen quan estic massa conscient com per a engrunsar-me junt ad elles, deixant-me dur. He tornat i estic en terra. I no compliç d'eixa cadència que conecta mar i cel, les aones en els núvols, el passat i el present, el vèrtic i la pau… Deixem-ho aixina. He tornat, declarant-ho en els dits…

És curiós. He tornat i no està el qui m'ompli la casa de vida i esperança. Ha partit tres semanes i m'ha trencat el dir i la paraula. Calle i enyore. I d'açò no els dic més.

Estes semanes d'immersió crua (aspra, intolerable, llaboral) en la voràgine del nostre temps m'han ajornat inclús les rutines que posen damunt la taula el propòsit (irrenunciable) i la possibilitat (utòpica) del dia perfecte que he visitat (com en una película en color de postal dels anys 40) de la mà d'uns quants ilustrats comentaristes en el mercat de la Vucciria. I això, potser, mai hauria de ser aixina. ¡Un respecte! Almenys per les rutines que ens fan sentir que no som folls a la deriva, les que ens confirmen que no som tan distints dels nostres contemporanis, les que ens permeten sentir-nos part d'alguna classe de món, per més que abjurem d'ell i nos anime al vòmit massa a sovint.

Que s'espere assentat el qui crega que en algun moment trobarem l'estadi des del qual fer tantes coses que anem ensomiant per les nits i pels camins.

Acariciar, llegir, sentir vèrtic. Per les nits i pels camins. Sempre.

(Encara que paguem el preu de certes aposicions aspres, intolerables).

I encara els adjunte un fragment que he repeixcat pel camí (perdut en el disc dur o pot ser hauria de dir en un calaix), d'algun heterònim cachondo de Forlati, que hui estic de bon humor:

(…) "Te vullc és t'odie i t'odie és te vullc. I quan del silenci esdevé el refrec de la carn, preludia, sense escrúpuls, la redacció del contracte que vela per l'estabilitat, la comoditat, la fidelitat, la mort-i-per-a-que-conste-en-la-ciutat-de-Valéncia, a 22 de febrer de l'any tal i tal i les signatures i les clàusules i bla bla bla. I en el temps, tan inocu com pareix, el sostenidor pels aires és ya una excentricitat inacceptable" (…)

Disculpen la disgressió. He tornat. I demà, ademés, promet tornar a les rutines. També ací.