Envege a rabiar a Baydal (Vent de Cabilia), d'exili en Florència. I el dissabte vaig vore "la silueta de Florencia brillando otra vez como un espejismo o un sueño" i vaig sentir l'alucinant ària de Donizetti en el fragment de Una habitació en vistes que nos propongué Angresola en el seu lloc.
Porte uns dies ancorat en la nostàlgia, revisitant fotos i mirades, recuperant les sensacions (reviscolant-les), fullejant el Canzoniere de Petrarca i, inevitablement, cavilant sobre la naturalea de la meua nostàlgia i, si m'apuren, sobre la pròpia existència, lo relatiu del temps i l'espai, la màgia en que a voltes et veus immers fruit de l'azar i la vida pròpia i sobrenatural de certes ciutats. Pero no els avorriré explicant-ho. Un sospir més, només: Florència, Florència.
CVI
Nova angeletta sovra l'ale accorta
scese dal cielo in su la fresca riva,
là'nd'io passava sol per mio destino.
(…)
Francesco Petrarca.
(Ho han de llegir en veu alta, tancant els ulls, encara que no ho entenguen. Aixina els lligc yo. I en tot cas, lo que no entenc i lo que entenc m'és tan familiar… Ausias March, Ausias March…)
7 commenti:
Hombre, a mi que alguien esté en Florencia no me da ninguna envidia, ya saben ustedes que no soy muy pro-Italia, pero le comprendo, jajaja; me llega a decir que el chiquín en cuestión anda por GRaná y seguro que hasta me pongo a llorar, la nostalgia es bonita, siempre que sea nostalgia de verdad, una saudade bien grande aquí dentro (señalando el corazón, para que em entiendan)...
BEsos POP, bom dia!Hoy me he levantado un poco "Ricardo Reis",bucólica, jaja...
Yo si estar envidiosa.
Besos
Ah, doncs jo que sóc l'agraciat, de moment em quedaria amb Granada, però temps al temps, que encara no he tingut temps com cal, ni he tastat la bistecca, ni he anat a animar a la Fiore a l'Artemio Franchi, que em va encisar res més arribar...
Contemplar tota Florència en la tardor des del Piazzale Michelangelo és un moment de felicitat suprema.
Pues a mi la única Florencia que me parece "bonita" (dentro de mi idea concreta de la palabra "bonito") es la que aparece en los fotogramas qde las pelis de Zurlini. La felicidad suprema es subir en vespa la colina y sentarse en un mirador del Albaycín (el que está más abajo,el de S. Cristóbal está demasiado atiborrado de gente), leerle a alguien en voz alta "Al sur de Granada" de Brenan,o que me lo lean a mi,escuchar de fondo la musiquita y el cante que salen del tablao flamenco anexo y esperar a que se haga de noche para tapear en Ca´torcuato,con Los planetas en la mesa de al lado, habituales allí(como cantan en Un buen día: "y he bajado en la moto hacia los bares de siempre...". Chapeau!
Besitos POP
Jo també enveje a Vent de Cabylia. Parlant clar: entre lo de Baydal per una banda i Vicè al Québec per altra estic per agarrar el cotxe, pujarme al Garbí i aullar com un tarat, només per anar a algún puesto i desfogar-me (i després contar-vos-ho, per descomptat).
Sobretot els enveje pel fet de tractar-se crec que en els dos casos de estades llargues, de més de un mes, algo que jo no he fet mai.
Un mes en Florència -i en setembre!!-. He estat unes quantes vegades, però sempre en juliol o agost. Sempre ha sigut per a mi una ciutat mitica, i probablement jo no seria com sóc si no existira o si la idea quasi arquetípica de Florència que tenia abans inclús de conéixer-la no m´haguera obsessionat com ho feu. Ja sabran alguns de vostés: viejos males.
Del 2009 no passa il ritorno.
Gran post, mestre.
Angresola
Per si li faltara algo, el tifo que fan en la graderia de la Fiorentina és el inoblidable perfil de la ciutat. Brutal.
Angresola
Posta un commento