De llengua i identitat.

Des de fa quasi 9 mesos que obriguí este blog, si no m'enganye, encara no havia parlat de llengua. Me l'estime molt més com a vehícul de comunicació que com a objecte de debat. I a sovint, ademés, m'avorrix el tema. Cada valencià té un filòlec en la pancha i és una discussió que pot acabar per ser tediosa. Pero be… va a parlar el filòlec que tinc en la pancha:

Des de 1707 els valencians som un poble vençut i humiliat i açò no cal perdre-ho de vista. Partint d'ací no queda més remei que ser un tant comprensius en tots els valencians que des d'aquell moment han tingut certa voluntat d'endreçar-nos com a poble, per més que cregam que estigueren enganyats.

Vicent Boix.

Boix. Vicent Boix (Xàtiva, 1813-Valencia, 1880) és un personage clau. Durant més d'un segle ningú havia obert la boca. Est historiador, periodiste i escritor donà a l'imprenta volums que no tenien més objecte, des de l'historiografia, que recuperar la dormida consciència nacional dels valencians. I tant que ho conseguí. Sense ell i els que el seguiren crec que la Renaixença no haguera existit en Valéncia. Ni tan sols haguérem recuperat la Senyera confiscada i prohibida pels vencedors en Almansa. Ni recordaríem que en algun moment havíem segut una unitat política en lleis pròpies, institucions, moneda, eixèrcit… Ell posà la saó.

Constantí Llombart.

La Renaixença. La Renaixença en Valéncia no tingué dimensió política. Per més que Llombart i els seus ho intentaren tímidament. Valencianistes i d'esquerres foren sepultats per Llorente i cia, per als quals la valencianitat havia de ser només un divertiment folclòric i superficial. En matèria llingüística la colla de Llombart abogava per una germanor en els pobles de l'àrea llingüística occitano-romànica, li dien a la llengua llemosina i/o valenciana i l'utilisaven en un model que entengueren els seus receptors. Per a Llorente, Querol i cia la llengua era un mer instrument poètic en que conseguir llaors en Valéncia i en Barcelona. Pero ni la parlaven en casa ni defenien el seu us social. Un subestàndart poètic per a alimentar la vanitat. Una vanitat més o menys mereixcuda.
Els albors del segle XX. Sobretot Valéncia Nova i Joventut Valencianista bastiren un intent de valencianisme modern a sovint mirant-se en l'espill català, pero sense subordinacions, des d'un plantejament d'admiració i germanor. Ampraven un valencià autòcton, sense apenes ingerències.

Vicente Querol i Teodoro Llorente.

Els valencianistes de preguerra. Pocs saben que Valéncia estigué a punt de conseguir el seu Estatut d'Autonomia en els anys previs a la Guerra Civil. El valencianisme vixqué un moment d'eclosió espectacular. Com en el periodo anterior es tractava d'un valencianisme sense submissions i, no obstant, ple d'admiració cap al catalanisme, pels seus triumfs allà. Llingüísticament alguns seguiren les Bases del 32 i uns atres no. La mitificació d'estes Bases hui és inexplicable i molts parlen sense conéixer-les. L'únic filòlec que les signà, a l'any següent trea una gramàtica que no les seguia, Lluís Fullana.

Joan Fuster.

¿Qué passà en arribar la dictadura franquista, després que l'immensa majoria dels valencianistes s'hagueren alliniat en la República? Passà una repressió brutal que només salvà als que feen olor a ciri. El valencianisme quedà desballestat, pero a poc a poc en l'esforç d'uns quants, abordà llaugers intents de regeneració en matèria cultural. I sobretot passà frustració. Una frustració brutal que dugué a alguns a abraçar el proyecte imperial del pancatalanisme. ¿Necessitat de padrinage? ¿Autoodi? Frustració, crec yo, sobretot. Quan pense en Fuster vullc imaginar-lo un valencià de bona fe. Un home que cregué que l'única opció plausible, en una Valéncia fondament espanyolisada, era pujar-se'n al carro del pancatalanisme. Ignore si era conscient de lo contranatura que era l'opció. O de si li tenia igual, donades les circumstàncies. De lo que no tinc cap dubte és de que la seua confiança en el poble valencià era nula. Subjau en les paraules que deixà escrites definint als valencians. I a voltes en una explicitat que gela la sanc. Molts atres valencians ya havien fet una tria semblant durant dècades: "com que els valencians no tenim cap possibilitat, abraçarem al jagant espanyol/castellà". I per supost ho feren moltíssims durant el franquisme.

Tot açò és determinant per a la qüestió llingüística, evidentment. Si l'idea força del pancatalanisme és la màxima d'una llengua, una cultura, una nació, calia unificar la llengua quant més fora possible, millor. I ahí s'agudisa un procés de catalanisació llingüística que dura fins als nostres dies. Un procés que, al meu entendre, no ha conseguit sino alluntar la llengua oficial dels parlants i dinamitar, per extensió, el sentiment de pertanyença a una colectivitat humana i valenciana. Un model que ha contribuit al procés de castellanisació de la societat (pero no únicament açò, clar).

I aplegats a este punt, em pregunte:

• ¿No serà més fàcil endreçar la situació sociollingüística des d'un sentiment clar de valencianitat?

• ¿No subjau en la tria de determinades opcions llingüístiques una dosis important d'autoodi? Un eixemple molt senzill i podríem posar-ne centenars: ¿per qué es trien les formes homes o bellesa quan hòmens o bellea estan plenament vives i documentades des del segle XIII?

• Fa temps que des de Catalunya comencen a besllumenar que és molt millor tindre als valencians com a socis i germans —parlant de tu a tu i sense subordinacions— que com a hostils enemics. ¿Per qué en Valéncia continua havent gent encabotada en ser més pancatalanista que els propis catalans?

I per últim:

• ¿És tan difícil normativisar una llengua que preserve la valencianitat i que al mateix temps puga ser inteligible en el català?

• ¿És tan difícil, a pesar de tot, creure que els valencians tenim dret a ser-ho per nosatres mateixos?

Suponc que encara haurà de passar temps per a que es parle desapassionadament d'estos temes, perque duguem segles de fondes ferides.

I al remat, tot era més senzill: "El País (Regne, Comunitat, Nació…) Valencià… serà valencià o no serà". Mereix la pena intentar-ho. Els ho devem a les generacions que estan per vindre, que estan venint…

(en la foto Vicent Boix).