Soc del Llevant i estic orgullós de ser-ho. Soc mortal; no nietzschià, més que lo just. I per això accepte l'orgull. Estic orgullós de cap a peus. De ser del Llevant. I en passars com este molt més que en els de glòria efímera que ens ha brindat la nostra història. El Llevant està dins del meu ser, des d'abans de tindre us de raó. El Llevant no és només un equip de fútbol. El fútbol és per a subnormals. Només el fútbol. El Llevant és un efluvi emocional que em naix de dins i m'encén la sanc. Ser del Llevant UD és una cosa gran perque aixina la sent el meu cos sancer i perque em commou compartir estes rampallades en l'estòmec en uns atres. Punt i final. Digau-me tararot. O tarròs. Em té igual. Soc del Llevant i estic orgullós de ser-ho.
I els que no sou del Llevant no podeu entendre de qué parle. Sospite que no teniu ni puta idea de lo que parle. I açò ni em fa ser millor ni pijor que vosatres. Pero sincerament, amics, com vos tinc estima, m'agradaria ser capaç d'inventar algun ingeni per a que, almenys per un dia en les vostres vides, poguéreu sentir en carn pròpia lo que representa ser del Llevant. Pot ser, aixina, comprendrieu… Tampoc és que m'importe que especuleu sobre este (per a vosatres) misteri. M'agrada que fem broma i burla. I que ens divertim fent dialèctica al voltant de la naturalea de les nostre militàncies. Pero sí m'importa que jugeu als que l'atesoren (un poc). Sí que frivoliseu (un poc també). Lo que de veres em fot és no ser capaç d'inventar l'ingeni.
I damunt el dissabte guanyàrem un partit èpic per 3 a 1. Ho vérem en directe prop de 5.000. Els que sempre estan, passe lo que passe. En un fret que pelava. En un semana negra. En un any fatídic. 5.000 granotes. La guàrdia pretoriana d'un sentiment inalienable.
Per a qualsevol atra qüestió parleu en els meus advocats.
(Foto: Llevant UD de la temporada 69/70)
10 commenti:
Hombre, que no seamos algunos del Levante no quiere decir que no te podamos entender, la misma pasión que usté siente por el Levante la siento yo por Los salvajes, por ejemplo, por Truffaut o por el libro aue ahora mismo me estoy leyendo. Se le comprende, claro que sí!(¿por qué todos pensamos que cuándo sentimos una gran pasión hacia algo que algunos no sienten -quizá muchos sí, pero no todo el mundo- creemos que no se nos comprende?) mi hermana y mi cuñado, levanteros a más no poder, siguen celebrando el triunfo, y que decaiga! Enhorasbuenas!
Saluditos POP, que vaya chuli el lunes!
Forlati ara sen ve vosté amb mi la setmana que ve i on jo me pose PUC CAMINAR SENSE GUIA que li escriguen GRANOTA I ORGULLÓS.
(jo es que de xocotiua no sabia que existia el Llevant, i me vaig fer del Barça perquè m'agradaven els colors i jo volia ser de qualsevol equip menys del Valéncia, perquè mon pare és del Valéncia. La passió blau-grana se m'ha passat un poc, ara ja no dorc amb llençolets del Barça, però encara de quan en quan me pose la jaqueta pa estar per casa... )
Un post molt emotiu i molt ben escrit, Larry.
No obstant això, he de dir que el 100% d'equips planetaris, no únicament el Llevant, desperten en els seus aficionats eixe efluvi emocional que naix de dins i encén la sang. Tenim idea del que parles perquè, en eixe sentit, tots els aficionats de futbol del mon ens igualem. Ho deixa ben clar Nick Hornby. I aixina ho mantinc perquè crec que en la militància futbolística allò que menys importa són el resultats o les particulars peripècies de cada club. Ni la qualitat del joc, ni els títols ni les desgràcies condicionen el mèrit, o el perquè, d'una militància. Tot és reduix a una tara genètica, a una herència sentimental, a una marca de naiximent...
Dius que en sou 5.000 i que als vostres partits fa fred... Salvant les distàncies i les estructures de cada club, tots tenim històries on es manifesta eixa resistència i eixa inconsciència estoica que fa del futbol una cosa per a subnormals. L'any 95 els xotos ens ferem 1.400 kilómetres en dos viatges a Madrid en quatre dies per a quasi agarrar una pulmonia, faltar al treball i tornar per a vore 10 minuts (que molts escoltaren varats a l'A3 en un embús monumental). Parlem dels estalvis cremats per milers de families en Saint Dennis, San Siro o l'Ullevi?. L'any 23, 900 aficionats del VFC s'enfilaren en barcos i trens per a vore un partit amistós contra el Barça. L'any 58, emigrants i exiliats valencianistes varen fundar en Mèxic el Valencia FC... Tota eixa gent també entén la seua militància com un sentiment inexplicable i insubornable, però en cap cas pretendrà fer d'ella un mèrit que mai arribaran a comprendre els aficionats dels altres clubs. I això li passarà a Diafebus amb el Madrid i als seguidors del Vasco, América, Everton, Chacarita o Racing de París.
Jo m'he passat més de mitja vida sense vore un títol del VCF. Hem baixat a segona, hem guanyat dos lligues, hem viscut mil diumenges avorrits... ¿i qué? Quan puc continue anant al camp perquè hi hagué un dia que el pare ens portà al futbol i ens va transmetre la malaltia. I sé molt bé que allò que parle ho entenen tots els seguidors del mon. No és una història extraordinària. És la eterna repetició del primer diumenge futbolístic de la nostra infància.
Forlatti, un gran text. Vaig estar a la manifa de la porta 0 abans del partit, ahi no més hi seriem uns trescents, però com tu bé deies, els 5000 que quedem som els de veritat.
Escolta, es que açó del fútbol es una mafia total. La camorra villarroeliana ens ha fet més mal que una puta en un favar, que deia m'abuela.
Així m´agrada a mi la gent. N´hi ha que ser d´alguna cosa, però sempre amb passió.
Militàncies irreductibles, fidelitats que vénen de dalt. ¿Es pot viure d´una altra manera?
Angresola
Romántico.....
Marpop: No és la misma pasión. Si las pasiones fueran equiparables el mundo sería un lugar gris, pero no de un gris perlado y maravilloso como el del cielo hoy sobre la mar en el Cabanyal. Invente un ingenio para que podamos comprender su pasión pop tal y como ud. la siente. Chuiks!!!!
Comtessa: Els meus braços romandran vèrgens almenys fins que travesse els tres grans esculls de la navegació a vela: Gibraltar ya el tinc; em falten Cap de Bona Esperança i Terra del fòc. A vore si per a estos Nadals li regale unes bragues blaugrana de veritat… Lo del Barça és un sucedani.
Vicè: Discrepe fondament, caro amico,aspire a fer-li entendre algun dia……… La seua aportació és extraordinària, per atra banda, com acostuma vosté a fer.
Jonceltic: Que la conjuntura no ens cegue… el Llevant està molt per damunt d'estos avatars puntuals. Un abraç.
Angresola: Es pot, pero és altament poc recomanable i sòrdidament avorrit… Abracci.
Morena: Sí sra. Un romàntic…
es cert. a mi em passa lo mateix. Abans que res ja estava el Valencia CF. Molt més abans que les propies paraules.
abraç
bar Torino
Ser del llevant es lo mes gran que te pot passar tens tota la raò.|Amunt Llevant|
Claro que las pasiones son equiparables!!!lo que no es equiparable es el sentimiento que se deja caer en ellas, eso sí que es individual, pero la pasión sí es la misma! ya le he contestado por sms con una nota de ingenio, jajaja, pero vuelvo aquñi para decir alto y claro que acabo de descubrir otra pasión: Ana Juan!!!!!!!!!!!sí, ya está todo donde tenía que estar!jajajaja! mil gracias pop con sabor a fruta de la pasión! muases!
Posta un commento