L'última volta que estiguí en Barcelona estava convalescent, trist i en el cerbell emfitat. I vaig anar a que em mimaren i m'acaronaren. No de bades una part substancial del meu univers afectiu habita allí, exiliats en major o menor mida i en més o menys conciència de ser-ho.
També vullguí passejar solitari buscant el solet de l'hivern pel Born, La Barceloneta i el Raval. I em vaig bufar ben acompanyat. Un poc i en poca convicció. I encara aixina quasi montem una bronca de saloon de western americà. La sanc encessa de mon frere.
L'Euromed de les sèt del matí de dilluns em pareix un plaer irrenunciable, part indissoluble de les meues tornades barcelonines. El milacre de la llum que tot ho inunda, eixint de la mar, i l'entrada al vell regne pel Maestrat és una estampa que m'aborrona. I en este viage no feu sino confirmar-me l'optimisme: havia recobrat la salut i l'alegria. Mà de sant, tu! Quina gent esta, que m'habita en Barcelona!
Fa vora un any.
De Barcelona m'agraden sobretot els bars i les fleques, el mercat de Sant Antoni, passejar en els amics per les estretes voreres del Raval, en fila índia, i que els seus barris, per perifèrics que siguen, sempre tenen racons enchisadors que descrobrir-te i vida pròpia. Moltes més coses pero sobretot açò. I anar al Bar Ramon, clar.
No m'agrada l'ambient mixorrer (mojigato) que tot ho inunda, ni les crides al civisme, ni les caminates per dins del metro, ni el nom de la plaça a on està l'estació de Sants.
Siga com siga, sempre vaig en una ilusió desbordant, en La ciudad de los prodigios d'Eduardo Mendoza ben present al cap. Perque per damunt de totes les coses em pareix una ciutat sempre a punt per a sorprendre't en nous prodigis.
I al remat, sobretot, Barcelona és la qui compartix en els meus amics d'allà la quotidianitat que yo vaig perdre. I això és molt. Per molt Barcelona que siga.
8 commenti:
Crec que és de les ciutats que més odie.
Serà qüestió de tornar, Forlati, que jo al Bar Ramon no he anat mai.
Comtessa, un respecte per una ciutat que es nega a perdre la vida de barri com a essència!
Barcelona no es mereix ni respecte ni res.
Jo només vaig quan fan al Liceu alguna òpera que m'agrada.
A mi me encanta.
Pues a mi tb me encanta Barcelona, y tengo un gran amigo allí, nunca podría odiar esa ciudad, lo tiene todo, los barrios, las calles desiertas próximas al museo de arte contemporáneo (sí, desiertas, aunque parezca mentira), El bosc de les fades, la escultura de Liechenstein, el arte, los graffitis, el metro q pasa a sus horas, las ramblas, Astrud...no pararía nunca...Forlati, es usté un envidioso!!!sí,sí, hablo yo de Els quatre gats hace nada y ale, cuelga usté tb un bar y café barcelonés...jajajaja, riqueza mental, quizás.
Muases!
Ayer cené en casa leopoldo pero no ví a vazquez montalbán. Cuando salí algunas negritas me dijeron si quería follar. Tampoco ví a pep Guardiola, ni a Pilar Rahola. El sábado vuelvo a Valencia.
bar Torino
A mi m'encissa Barcelona. A més d'un miracle urbanístic, sense haver viscut en ella trobe que té el que apunta Baydal: vida barri.
A mi Barcelona m´agrada molt. I també la tinc sempre, com vosté, present com La Ciudad de los Prodigios, eixa novel·la meravellosa. Li tinc pendent un post.
M´ha sorprés agradablement la coincidència amb bar Torino. Les últimes tres o quatre vegades que he anat, dinar a Casa Leopoldo és tot un ritual i alhora un homenatge a Vázquez Montalbán i al seu barri. Però tristament ninguna me va dir si volia follar. A la próxima aniré a sopar, no a dinar.
Casa Leopoldo és el lloc més perfecte per fer una Cretina que puc imaginar. Senzillament perfecte.
Posta un commento