Ahir vaig rebre una visita inesperada. A una hora incómoda, eixa en la que el dia fa un punt d'inflexió per a preparar sopars i oblidar els rigors de la jornada llaboral, especialment un repte sempre els dillunsos.
Era el meu únic contacte en l'Altíssim, la meua particular Scala Dei, un retor cabanyaler en l'exili riberenc, un bon amic, un home despert i inquiet… un home desconcertat pel món que vivim i que tracta d'encaixar explicacions, des del seu púlpit, en l'ànima dels seus fidels.
Desconcertat pels aspectes de la política que a mi realment m'interessen: una societat global en la que s'ha instaurat la frivolitat, l'etiqueta fàcil, el descreïment, el tauronisme, l'insolidaritat, el cult als diners, el menimfotisme, l'homogeneitat, l'especulació… i una societat valenciana en la qual creixen i s'escampen totes estes variables referides a la nostra identitat.
Potser siga una visió llimitada, pero sempre he percebut a l'individu com a centre de totes les coses, naturalment permeable als seus àmbits d'influència: bagage, família/famiglia, poble/comarca, cultura, llengua, classe social, identitat nacional…
Tota esta xàrcia de complexes relacions nos definixen com a hòmens i dònes. El compromís hauria de ser, al meu entendre, harmonisar-les en una ètica "d'esquerres" (per entendre'ns) i fondament humanística.
Sempre m'ha costat d'entendre la gent que situa esta harmonia entre les coordenades de les sigles d'un partit polític. En algun moment em vaig perdre alguna cosa. El moment en que eixes coordenades deixaren de tindre sentit com a instrument —un més— al servici d'eixa ètica per a devindre un objectiu en sí mateix.
Per això el maniqueïsme partidiste en que tracten de situar-nos alguns —molts en realitat, l'immensa majoria dels que "creen opinió"— em pareix un agent més de l'empobriment democràtic i la perversió idiotisadora que patim. És especialment dolorós comprovar cóm alguns d'eixos "alguns" són més inocents que els patos de marjal, pero beuen d'una bona voluntat i una honestitat insobornables.
No haurien de tindre, almenys, la supèrbia de creure que ens han de mostrar la llum.
¿PP? ¿PSOE? En eixos quatre interrogants subjau la renúncia de la que voleu fer-nos militants. Pero no em trobareu en ella. Un preu massa alt per a obtindre un certificat, una etiqueta que ni vullc ni he demanat…
Mai he votat a un partit espanyol ni pense fer-ho. I ara digau que l'esquerra està per damunt de tot, que tirar al PP està per damunt de tot. Li faríeu un gran favor a l'esquerra, a la democràcia i a Valéncia destinant el vostre esforç dialèctic —i reiteratiu i avorrit— a estimular la pluralitat…
Pero només és la meua opinió… i ya sabeu que "yo no soc un home polític".
5 commenti:
El meu vot. Forlati al parlament.
BT
Completament d'acord, com ja li he dit en la tertúlia post-cretina a L'Astoria
Les disquisicions sobre les controvèrsies del bipartidisme i la(i)lògica maniquea del component salvífic que nos estan venent els alineats de sempre cada dia s´assembla més a un Tòmbola polític, avorrit, de mires molt curtes i desgastador de la democràcia. Així es com s´està donant pas a un neoturnisme i a un perillós retorn de la noció de democràcia inorgànica.
Per cert, se m´oblidava dir que el primer comentari em recorda molt a un famós LP: Eskorbuto al parlamento.
És l'eterna màxima del "mal menor" o del "malo conocido". Les eleccions europees, per la participació en circumscripció única per a tot l'estat, no són precisament una bona oportunitat per a afavorir la pluralitat política. Hi haurà oportunitats més propícies, benvolgut Forlati.
També hauríem de preguntar-nos per qué eixe maniqueïsme bipartidiste que patim els valencians no es dona tan descarnadament en atres comunitats autònomes o estats europeus, i quànta part de culpa li hauríem d'adjudicar als demés partits, que teòricament haurien d'omplir eixos espais de "gris" ente el blanc i el negre.
I per qué, tots els que estem en la mateixa ona som tan incapaços de fer poca cosa més que lamentar-nos i continuar afavorint els clichés de sempre...
Posta un commento