No, no és Formentera, ni Esmirna, ni l'illa a on estan perduts John Locke, Jack, Sawyer i Kate. És la cala de l'Argilaga, en la Serra d'Irta, entre Alcossebre i Peníscola, l'últim gran tesor del patrimoni marítim valencià.Allí passàrem un dumenge paradisíac, el passat, sense fer res de l'atre dijous, coses senzilles: llegir, almorzar, nadar, deixar-nos acariciar pel sol, charrar, fer encreuats, dinar, una cervesa, dos, dinar, mirar l'horisó, estar en silenci, enrollar un cigarro…
Fent cigarro és quan algú preguntà, en veu alta:
— ¿En quin moment nos enganyàrem? ¿En quin moment s'enganyà la nostra espècie?
Per a on havíem vingut tornàrem a la civilisació, somrients, immensament rics.
Encara aplegàrem a temps a Orriols. Llevant 1-2 Salamanca. ¿I qué? El dumenge érem rics.
5 commenti:
Quina enveja!!
L'engany va implícit en l'espècie, crec...
Que boniquet.....quin diumenge més especial,no????I jo aci malalteta al llit.
Hi han raconets en els que t´agradaría quedar-te per molt de temps. A l´Alguer en trobaré així de boniques??espere que sí.
Itàlia m´espera!
Que hi hagen dies d´eixos per molt de temps,i troballes!!
M´encanta el nom, cala Argilaga!!
Que la riquesa li dure més enllà del diumenge!!!!
Abraços.
Un lloc brutal, consigliere
Veig dos vegades la paraula "dinar". Es tracta d'una errata o va traslladar a la serra d'Irta el costum fiorentino de dinar dos vegades?
Vaya sitio! sr Forlati.
Eso que le desea Angresola no está nada mal.
Posta un commento