Va guanyar un premi en Cannes en 1983. Yo no l'he vista: La balada de Narayama. Vaig llegir fa unes semanes la novela en que està basada la película: Narayama (1956), de Shichirô Fukazawa, una insistent recomanació d'Sfrazzera. Una joya. Ya sé que alguns no tenen paciència per a acostar-se a la lliteratura oriental, tan trufada d'un solage màgic, que beu en la tradició i que no acabem de comprendre, pero la noveleta és una magnífica reflexió sobre els somis, les creences que ens mouen per la vida i la forma en que abordem —esperem— la mort. Les semblances, tants segles després, en El conte del tallador de bambú, una obra clàssica de la lliteratura japonesa, són òbvies: la construcció narrativa partint de la fina llínia que dividix realitat i ficció i que s'esvaïx a sovint.
O Rin, la matriarca de la família, aguarda l'hivern per a pujar al Narayama. Els qui ya han perdut les dents són esperats pel Deu de la montanya. O Rin està avergonyida: a pesar de l'edat, té unes dents perfectes. I se les esclafa per a pujar al Narayama. Els seus ya coneixen les senzilles cançonetes que els fan entendre la vida. O simplement està esgotada de viure.
Una novela de les que t'acompanyen per a sempre en la memòria.
1 commento:
La peli no l'he vista però tinc la novel·la des de que vaig nàixer (i si no és des de que vaig nàixer és des de que sóc tan xicoteta que no puc recordar-ho), en català, herència d'uns amics dels pares. La vaig llegir molt prompte, de xiqueta, per la seua insistència i no me va agradar (potser era massa prompte).
Anys després ja majoreta torní a provar. I continua sense entrar-me.
Posta un commento