Rèquiem per la primavera d'hivern.

(foto Greenpeace)


S'envolà la primavera d'estiu —que és per a qui no ho sàpia la tardor, en valencià—. Pot ser per a sempre. És curiós que mentres en Copenaghe es debat el futur del canvi climàtic, en tota Europa estigam patint-lo a peu de carrer. Adeu a les imàgens bucòliques de les fulles caigudes —i tota la seua càrrega metafòrica—, adeu a la campanya de roba d'entretemps del Zara —com sugeria l'ingeniós Diafebus este migdia—, adeu a eixa lenta desaparició gradual d'escots i melics, adeu al gel dels Pols, adeu a l'eslògan "en primera llínia de plaja"… Be està. No em pose apocalíptic. Per més que les imàgens que hem vist estos dies ho siguen.

Gelat se vos ha quedat el somriure a tots aquells que ens miràveu escèptics fa anys quan venien avisant de la que se'ns quea damunt.

Primer existí la cosa i després el verp que la nomenà.

Primer ha desaparegut pràcticament del valencià "primavera d'hivern" i ara desapareix de les nostres vides la pròpia cosa.

Sempre podrem dir a les generacions futures:

— Mira, hui fa un dia com quan existia la primavera d'hivern.

O pot ser ni això.

[Pegueu una miradeta a l'última entrada de Grezzi, que sap d'açò prou més que servidor]

Mediterráneo.



Plany al mar.



Escrigué i cantà Mediterráneo. I anys després es viu obligat a escriure i cantar Plany al Mar, dos cançons imprescindibles del millor cantautor del món mundial, J. M. Serrat.