Ponts de paraules.

Escasses hores després d'entrar en 2010 una dòna (digam-li Y.) m'assaltà en una sentència: Els fets i no les paraules són lo important en la vida. Res que no sabérem. Tan important com la sentència era la coherència de qui la fea, la maurea, la contundència en la convicció i inclús lo telegràfic —i concret— de la conversació, per l'ambient sorollós i alambicat de l'escenari.

Fa uns dies el chicon de la dòna i amic meu —digam-li W., per eixemple— i servidor de vostés jugàrem ad això que tant nos agrada, sobris o ebris, de desenredrar madeixes dialèctiques i argumentals entorn a les nostres vides i les dels que ens envolten i volem. Pel fil traurem lo capdell. Ho férem per teléfon puix fa anys que vivim en la distància. I el capdell d'aquella madeixa era el títul del post: ponts de paraules. Quan estem condenats a viure una relació afectiva de qualsevol pelage en la distància, esdevé fonamental establir un ferm i sòlit pont de paraules, un pont de paraules que suplixca d'alguna manera l'absència de les mirades, del gestuari, del tacte, de l'olor i sobre tot de les vivències (no) compartides, un pont de paraules que consagre la memòria en la distància, un pont de paraules que salve l'escull d'un gran canó al fondo del qual s'ataulla un rierol vivaç i verge.

És curiós com un parell de semanes després d'aquella escena de cap d'any tancàrem el círcul. Y. abominava de les paraules com un instrument pervers al servici d'aquells que no eren capaços de fer valdre, senzillament, els fets. Em vingueren al cap els sofistes, eixos artistes del verp alambicat capaços de justificar-ho tot en paraules. I no poguí més que donar-li la raó i guardar-me els matisos per a una atra conjuntura més assossegada en que el meu allau de peros poguera ser explicat en contundència. També pensí en aquelles películes de ciència ficció que esboçaven un futur en que el ser humà era capaç de sintetisar tots els sentits en el cerbell i la mirada, eixa película a on inclús feen l'amor a un metro de distància. I en Crash, la película de Cronenberg, paradigma d'una societat gèlida —i ben poc comunicativa, per cert—. I en algunes noveles, com Alma, de J. C. Laínez, una extraordinària i poc coneguda ficció a on les relacions humanes devenen una excepció en un marc de gelor absoluta. I també pensí en els solitaris que aborden les barres de bar per les nits, fent fugir en la mirada a qualsevol que s'arrime a oferir-los paraules. I en moltes més coses, perque realment aquella sentència de Y. en Cap d'Any em va fer pensar molt.

Em declare un ferm defensor de l'equilibri. Practique la seua búsqueda en major o menor èxit, pero la meua voluntat d'acaçar-lo és indefugible. I els mateixos dies que porte pegant-li voltes a la sentència, els porte cavilant sobre quin és l'equilibri ideal entre paraules i fets.

No cal dir, per evident, que amem la paraula —i inclús la verborrea— en estos mercats. La paraula con a instrument per a comprendre, aprehendre i com a pur artifici estètic. És evident també que un home que treballa tots els dies en la tinta en les mans, es taca de tant en tant. I és més que provable que a voltes donem, quasi sense donar-nos conte, eixe us pervers a la paraula de que parlava Y., eixe us per a substituir el fet, o inclús justificar-lo, quan no té justificació.

Vullc pensar, no obstant, que els hòmens de paraules també som hòmens de paraula —i per tant de fets—. Vullc pensar també que els hòmens de paraula tenim per costum pensar les coses abans de fer-les (i les pensem en paraules, clar) i per tant tenim l'argument i la justificació del fet inclús abans de cometre'l.

Vullc pensar, ademés, que tot este llarc post ple de paraules no és un senzill eixercici dialèctic per a justificar com som. M'estime més pensar en ell com un pont de paraules entre aquells que som com nosatres i els que són com Y.

Perque, al remat, tirar ponts, bastir-los, recórrer-lo en un sentit i l'atre és una activitat fonamental per a valorar que el món no s'acaba en esta vora de les nostres vides, una garantia contra la perea empobridora, un analgèsic contra la desmemòria, un fet, un fet concret que demostra la voluntat d'estar, més enllà de la distància.

Fer ponts de paraules és un fet. Fets i no paraules. Fets de paraules. Fets de paraula. Fets reals i tangibles. Tants com per a escriure un llibre. Un llibre dels fets.

La voluntat ferma de fugir de la paraula com a perversió és un atre fet. Igual de tangible i contundent.

Ponts, fets i paraules. En harmònic equilibri.

Qui vullga trobar estafadors d'eixos que blandixen les paraules com a espassa, que no busquen en estos mercats. Les nostres paraules són sagrades. Encara que nosatres sigam uns senzills aprenents que aspiren a ser els cavallers que la veneren i l'enaltixen. Uns aprenents que ho tenim tot per deprendre. Uns aprenents eterns, que de tant en tant, llògicament, s'enganyen.

He dit.

Els deixe més paraules. Les de Serrat. Paraules d'amor. Senzilles i tendres.